Raons de tot plegat

Dies enrere vaig demanar al meu amic Ramon si em deixaria llegir l’esborrany de la seva primera novel·la. Ell no s’hi va negar, però hi va posar una condició: volia llegir el que jo escric. El que segueix a continuació és la meva resposta: 

Amic Ramon,

Em fas feliç acceptant les meves peticions, especialment la segona.

Malauradament, ai las! no et podré correspondre. La meva productivitat està sota mínims. Afortunat fora si el meu fos un problema de gènere, d’haver dedicat massa temps a l’assaig – o alguna temptativa amb pretensions d’apropar-s’hi – en detriment de la ficció o la creació literària. Si així fos, tan de bo, em trobaria ara escatint quin dels meus treballs enviar-te, en quin article vaig acostar-me, ni que fos tangencialment, al model de llengua, estil i ritme que hom espera trobar en tota obra, per petita que siga.

Gaudeixo com mai de la lectura. Descobreixo veus, maneres de fer, de jugar amb el text, amb el lector, que m’eren totalment desconegudes o em passaven per alt. Com més en gaudeixo, però, més m’allunyo de creure’m capaç de filar res que passi d’uns pocs paràgrafs, escrits sense volta ni solta. No acostumo a passar d’unes primeres línees absolutament mancades de tensió – i ja se sap que el text, sense tensió, mor prematurament.

Penso sovint a escriure algun conte curt. Provo d’estirar situacions, vivències quotidianes que, sota la mirada d’uns altres ulls, esdevindrien amb facilitat el punt d’arrencada d’un relat o el seu final. Hi esmerço temps i esforços però el desànim i l’avorriment em poden i ho deixo a mig fer. Penso, llavors, a escriure notes d’opinió. No cal un especial enginy per a fer-les, ni tampoc gaudir de cap imaginació desbordant ni haver de decidir, i encertar, quin és el to que més l’hi escau. Però no em resulten interessants les meves reflexions, i allò que opino avui, no estic del tot segur de seguir-ho opinant demà.

Tal vegada els records, una vegada esculpits, serien la matèria més adient per arribar a una biografia novel·lada, únic gènere en el que penso, hi tinc el meu espai. Però resulta tan feixuc agafar el cisell, és tal l’energia que demana que deixo l’eina damunt la taula abans de ni tan sols espolsar la peça de marbre.

Tot i això, escriuré. I ho faré perquè, malgrat tot el que porto dit, malgrat estripar tot el que furtivament teclejo, escriure m’ajuda a viure. A voltes enfadat, si tu vols, per no arribar, ni de bon tros, allà on en algun racó del meu imaginari penso que hauria d’arribar; a voltes capficat o ensopit, per no veure-hi més enllà.

Ho faré perquè sento que hi tinc un compromís. Amb la vida i amb tu, amic. I als amics, no m’agrada decebre’ls.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s