Cançons de la veritat oculta

Emmarcat en el conjunt d’activitats organitzades per a commemorar el centenari del naixement de Pere Calders, el passat divendres 29/9 es presentaven a la sala NAUB1 de Granollers, les Cançons de la veritat oculta.

El concert, anunciat amb el suggerent subtítol d’Els contes de Pere Calders transformats en cançons, despertava la curiositat d’amants de la música i lletraferits per saber quins eren els contes escollits i com sonarien.

Judit Neddermann, acompanyada d’un grup de set músics (tots plegats, Judit inclosa, formen la Gramophone Allstars) va ser l’encarregada de cantar els onze contes. No estem davant d’una personalitat que destaqui per la seva sola presència, per la gesticulació, els moviments o el ball amb que acompanya les cançons, però la seva veu, dolça i un punt fràgil, l’ humilitat amb què es dirigeix al públic, l’honestedat amb que banda i cantant van interpretar cadascun dels temes, aconsegueixen ràpidament la complicitat del públic.

Si acompanyant les cançons hi afegim la projecció d’imatges filmades pel propi Calders, imatges d’escenes familiars, d’una quotidianitat senzilla i feliç, que mostren un Pere Calders proper i bromista, ja tenim tots els ingredients per a que el moment esdevingui especial, predisposi a una certa bonhomia general i submergeixi l’espectador, per uns moments, en la màgia de l’univers caldersià.

La pròpia Judit introduïa cadascuna de les històries, explicant-ne els motius i el responsable de posar-hi música: les cançons de Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Ramon Faura (Le Petit Ramon), Jaume Pla (Mazoni) o Pau Guillamet (Guillamino), entre d’altes, ens fer reviure la Invasió subtil, les Coses de la providència, La verge de les vies, La finestra o la Ruleta Russa per citar algun dels contes musicats.

La banda, dirigida per Genís Bou, va interpretar fil per randa cadascun dels temes inclosos al CD (editat per Bankrobber). Xiulets especials va ser el primer tema de la nit. El totum revolutum amb què comença aquesta peça va donar pas a la veu de Judit, que vam descobrir encara freda, però que apuntava ja la calidesa amb que acaronaria cadascun dels contes/cançó que anirien desfilant.

Tot i la diversitat d’estils – onze compositors per a musicar onze contes – l’obra aconsegueix una sonoritat homogènia i durant el concert vam passar del jazz, al soul, o al funk amb naturalitat i sense ruptures. Hi ajuda força la composició de la banda, amb una secció de vents equilibrada – saxo, a càrrec del mateix Genís Bou, trombó i trompeta – que alterna protagonisme amb teclats i guitarra, ben acompanyats de baix i bateria (a destacar la bona feina del bateria suplent – Aleix Bou no va poder participar en el concert – suplència que molts hauríem passat per alt, de no fer-se explícita alhora de presentar la banda)

La riquesa musical dels temes demanen la participació activa de tots els membres de la formació, llevat del moment en què arriba És l’hora. Llavors, teclat, bateria i secció de vent es van retirar de l’escenari deixant Judit Neddemann acompanyada únicament de guitarra i contrabaix, en el moment més intimista de la nit, situat estratègicament a la meitat del concert.  

Demà a les 3 de la matinada, tema de Guillamino inspirat en el conte del mateix títol, va posar fi al concert. Es una peça a ritme de soul, que aixeca l’ànim, predisposa a ballar i que va permetre gaudir, ara ja sí, d’una Judit Neddermann en plenitud, estirant les notes i jugant musicalment amb les paraules. Un final feliç per a un concert feliç.

Reclamats pel públic, els músics van tornar a pujar a l’escenari. No havien previst cap bis (no en tenim, va confessar la mateixa Judit). Davant la bonhomia general, van demanar al públic quina peça volien tornar escoltar. L’escollida va ser La verge de les vies, de Pau Agramunt, tema que comença amb els músics picant de mans i que va permetre al públic de la NAUB1 afegir-s’hi a cada tornada i anar-se’n cap a casa satisfet amb el concert que acabava de presenciar.