Curtmetratge

El pare s’ha canviat el cotxe. Em va trucar per comunicar-m’ho. Estava feliç. Els cotxes han estat sempre un del seus capricis i al llarg de la seva vida, ara té vuitanta-quatre anys, potser n’ha tingut més de trenta. Recordo una vegada en què vam provar, la meva germana i jo, de comptar-los. Ens costava recordar-los tots i vam haver de recórrer als germans grans per a què ens ajudessin a completar la llista. Hi apuntàvem marca, model i color. Quan vam creure que ja els teníem tots, vam anar a veure el pare per a repassar-la, tot llegint-la en veu alta. Ell escoltava atentament i quan vam haver acabat, encara ens en hi va afegir tres més que no havíem recordat. La iniciativa li va fer gràcia, la va prendre com un regal, i es va quedar entre orgullós i sorprès del seu llarg currículum automobilístic. D’aquesta llista ja fa més de vint anys. És per això que penso que si la féssim ara, passaria de la trentena de cotxes.

El vaig anar a visitar. Vam baixar al garatge. “Llàstima que sigui tan fosc. Va tenir ben poca idea qui va col·locar els llums!” –remugava. El pare anava unes passes davant meu i m’anava cantant les meravelles del que estava a punt d’ensenyar-me. “Ja veuràs -em deia- està nou, no té cap ratllada. Va finíssim.” El cotxe, com tantes altres vegades, era de segona mà.

Ens vam situar al seu davant. El vam mirar de tots els costats. Vam repassar laterals, para-xocs i pneumàtics. Vam obrir les portes i ens hi vam asseure dins. El pare va posar les claus, va donar el contacte i va mostrar-me tot el quadre de comandaments il·luminat. “Veus, aquí hi tinc la temperatura i l’hora. I aquí hi diu l’emissora de ràdio que estic escoltant –deia satisfet.”

Jo esperava el moment màgic. Sabia que no trigaria. Abans, però, encara vam baixar del cotxe, vam obrir les portes del darrere i vam comprovar l’espai que quedava per a les places posteriors. Aquest era un aspecte important, doncs era el segon utilitari que es compra desprès d’haver acceptat resignadament que no necessita –ni pot, per a la seguretat de tots plegats- conduir cotxes tan grans com tenia per costum.

Llavors, sí, va arribar el moment. Va asseure’s darrere el volant, va prémer l’embragatge, va moure el canvi per a comprovar que no hi havia cap marxa engranada, va girar la clau i va engegar el motor. Satisfet, va deixar passar uns segons abans d’estirar la palanca per alliberar el capó. Coneixedor del guió, jo ja m’havia situat just davant per a obrir-lo i deixar el motor al descobert. El pare, ara ja al costat, se’l mirava atentament mentre escoltava el rum-rum harmoniós amb que girava tot plegat. Jo me’l mirava, el pare, meravellat una vegada més pels seus coneixements de mecànica i per la seva habilitat en reconèixer tots i cadascun dels instruments que ajudaven a compondre aquella partitura musical. No hi havia presentació que no acabés amb una repassada detallada del motor. L’embolcall és important -el cotxe s’ha de dur sempre net i sense cops ni bonys-, però el tresor de veritat està amagat sota el capó.

Sovint els records, fins i tot de les persones que més estimem, estan configurats d’imatges soltes, de fotogrames o curtmetratges d’escenes quotidianes. En el meu cas, la satisfacció que mostra el pare cada vegada que té l’oportunitat d’aixecar un capó, ja sigui perquè estrena cotxe i el vol ensenyar; perquè sent algun soroll que espatlla el batec compassat que ha de fer el motor; o senzillament, perquè vol revisar el nivell d’oli, és una de les imatges que sempre m’acompanyaran. La il·lusió que reflecteixen els seus ulls, ara ja empetitits pels vuitanta-quatre anys, davant un capó obert, és la del infant davant la joguina més preuada. Obrir-lo, fins i tot per a detectar-hi alguna pega, li suposa l’oportunitat de tornar a jugar, de sentir-se viu.