Ficcions musicals

Hi ha cançons que t’expliquen històries. Vull dir que posen fàcil posar-se a imaginar una història mentre les escoltes. Tan se val si entens o no la lletra. De fet, és molt millor no entendre-la, doncs d’aquesta manera no poses límits a la imaginació i pots portar-la allà on el sentiment del moment et mani.

Aquesta era la grandesa de quan no sabíem anglès. T’asseies a escoltar música i t’inventaves històries que compassessin aquells acords de guitarra, aquella entrada de baix i piano, la veu d’aquell cantant recitant una història a la que tu hi posaves sentit.

De tot això en vaig fer un joc. Hi jugàvem, la meva germana i jo, asseguts davant la taula on suposadament hi havíem de fer els deures. Deuríem tenir uns dotze anys. Triàvem cançons, de manera alternativa, ara tu ara jo. Les deixàvem sonar i mentre les escoltàvem anàvem escrivint la història que ens suggerien. Quan la cançó arribava al final –cada peça havia de tenir la seva història–, llegíem en veu alta el que havíem escrit. Si el final arribava abans d’haver acabat el relat, la tornàvem a escoltar per a no perdre el fil de la inspiració i per a mantenir la coherència en el que estàvem escrivint.

Jo ja hi tenia una certa pràctica i tenia perfectament identificades quines eren les cançons que donaven més joc. El meu sentiment de la vida devia de ser força tràgic, doncs sovint eren cançons que em suggerien històries de rebel·lia, exilis, abandonaments i desamor.

Recordo la sorpresa de ma germana quan va descobrir aquest passatemps meu. S’hi va apuntar de seguida i va suposar un impuls definitiu per a vessar en paraules allò que habitualment quedava en la meva imaginació.

Tot això se’m fa present ara que he decidit reprendre l’hàbit d’escriure i busco, en els racons, records que em refermin en la decisió.

 

 

Ja no tornaré al bar on acostumàvem a trobar-nos. Han passat els anys i no podem pretendre que tot segueixi igual. Tu has de fer el teu camí i jo el meu.

La cervesa té un gust amarg, però res comparat a l’amargor que suposaria voler que les coses seguissin tal qual eren. Tu has de fer el teu camí i jo el meu.

A les nits, el pare recitava la Bíblia, la mare l’escoltava. Mai va entendre aquell passatge d’en Llàtzer. Ella sempre havia pensat que les coses tenen un final, que tu has de fer el teu camí i jo el meu.

No posis a la maleta el que ja no necessites, només serà pes afegit a transportar i quan l’obris, veuràs la inutilitat del teu gest. Tu has de fer el teu camí i jo el meu.

Quan encens el foc amb l’ajuda d’un llumí, has d’entendre que, com quasi tot en aquesta vida, és matèria d’un sol ús. Tu has de fer el teu camí i jo el meu.

Dius que tot anirà bé, que tornarem a riure i caminar junts, però jo et dic que només ho farem quan tornem a somniar, que tu has de fer el teu camí i jo el meu.

Ja no tornaré al bar on acostumàvem a trobar-nos. Han passat els anys i no podem pretendre que tot segueixi igual. Tu has de fer el teu camí i jo el meu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s