Des de la terrassa

Des de la terrassa

Cases blanques, terrenys pedregosos, colomars i un gegant mitològic adormit al mig del mar, acompanyen esmorzars i acaronen capvespres a l’illa de Tinos.

A Tinos, els dies són clars i lluminosos. El vent, que durant uns dies ha estat absent, comença a fer-se notar. Al principi, de manera tímida, com per donar vida al paisatge i acompanyar el ritme d’unes onades mudes per la distància. Després, decidit a empènyer, bufarà amb la fúria dels antics déus honorats a la veïna illa de Delos.

Des de la terrassa, Triandaros, el poble veí, s’estén com un llençol blanc. Són poques cases, amuntegades, orientades a mar. En la llunyania, l’estretor dels seus carrers els fa del tot invisibles. Només els campanars d’ermites i esglésies, en plural i sempre presents a tots els pobles de l’illa, són clarament identificables, enmig de la uniformitat d’aquesta taca blanca.

Des de la terrassa

Més enllà del seu perímetre, delimitat per la marronor d’un terreny aspre i pedregós, uns quants colomars dispersos reclamen la nostra mirada. Originàriament concebuts per a guardar-hi les eines de conreu, s’enlairen fins adoptar la forma d’una torre, amb finestres i cavitats a la part superior, per a que els coloms hi facin niu. Es troben arreu i, juntament amb les ermites, donen caràcter a l’illa. N’hi ha d’esvelts i rabassuts, de restaurats i d’abandonats, amb una o varies torres, tots ells ornamentats. Són peces d’art enmig d’oliveres, ramats i camps de cultiu, fruit del treball d’un orfebre anònim que va deixar l’eina i va canviar l’or per l’adob.

17697-colomars4

La carretera que porta a Triandaros és estreta i costeruda. Des d’aquí es poden veure els darrers revolts abans d’arribar al poble. De dia, el brogit llunyà d’algun camió solitari trenca la quietud del paisatge. De nit, l’aparició i desaparició sobtada dels fars d’un cotxe entomant els revolts, em porten a imaginar els senyals lluminosos que devien fer les antigues naus gregues, en apropar-se al port de Delos, al capvespre.

L’illa de Delos pren la forma d’un tità ajagut al bell mig d’un mar en calma, esgotat després del tràfec de vaixells i fidels que hi desembarcaven, a l’antiguitat, carregats d’ofrenes i presents. La terra que va veure néixer Apol·lo i Artemisa és, en la distància, una terra erma, de colors i pendents suaus.

42597-delos2

Delos, illa flotant a qui només Zeus va poder aturar lligant-la amb cadenes al fons del mar, jau indefensa i abandonada, incapaç de revoltar-se contra el trànsit desvergonyit del centenar de turistes que la trepitgen a diari per veure, amb somera mirada, les runes d’un gloriós temps passat. Delos mostra en les seves ferides els senyals d’un món tràgic. La terra que acollí el naixement d’Apol·lo, déu de la bellesa, i Artemisa, deessa de la castedat que restà verge i eternament jove, roman ara exhausta i sotmesa a l’exhibició més impúdica.

Cases blanques, terrenys pedregosos, colomars i un gegant mitològic adormit al mig del mar, acompanyen esmorzars i acaronen capvespres a l’illa de Tinos.

Anuncis

2 pensaments sobre “Des de la terrassa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s