El gruix de l’escriptura

Diu l’Adrià Pujol que «escriure és sacrificar tot el que no sigui escriure. Si no es fa així, aleshores se’n diu redactar.» I conclou, al final de la seva entrada, que un punt de vergonya, alhora de rellegir la seva obra, avisava Josep Pla que «entre escriure i redactar hi ha un tel de ceba.»
I penso en tot allò que no és escriure, però que inevitablement esdevé matèria per a l’escriptura; en les situacions, les vivències, les relacions; en l’obsessió malaltissa amb que segueixen girant fins que no són vessades al paper o la pantalla; en com s’amunteguen, desordenades, i lluiten per a ser les properes en prendre forma; en les hores, dies, setmanes en què escoltes el seu reclam i vas temptejant, mentalment, quin cos i quina veu prendran; en l’anar destriant elements, cercant combinacions i conjugacions diverses; en les veus d’altri que t’acompanyen i escolten, a distància, el teu soliloqui. 
I penso en l’excitació d’asseure’s davant l’ordinador per fer-ne la primera transcripció, plena d’errors i connexions fallides; en l’assaig de diversos encapçalaments, fins a trobar-ne el que afina el conjunt; i en començar, ara sí, a escriure. En la constatació que van ser aquells recitatius previs que van donar vida, lentament i a les palpentes, a l’ària que comença a sonar.
I penso, altre cop, en el Jack Toledano de Moo Pak:
«Me encanta ver la eficiencia en acción, ya sea un carpintero construyendo un armario o a una mujer planchando una camisa. ¿Por qué, dice, esta idea de la eficiencia, de las habilidades manuales, parece brillar por su ausencia cuando uno observa trabajar a un pintor o a un escultor?. He aquí el problema más interesante de la estética, dijo mientras cruzábamos Hampstead Heath un día del verano pasado. No hablo del escritor, dijo, con respecto a planchar una camisa o construir un armario, la escritura está, por desgracia, lo más lejos que se pueda estar. Cuando uno escribe, tiene que buscar cada palabra, incluso cada letra, si su ortografía deja tanto que desear como la mía. Pero ni siquiera el escultor logra transmitir esa sensación de bienestar que el artesano más humilde o el ama de casa sí provocan siempre. Quizá, dijo, es porque el artista está demasiado pendiente. En la verdadera artesanía tiene que haber un elemento mecánico y repetitivo, la sensación de que las manos han hecho eso tantas veces que uno puede confiar en que lo volverán a hacer sin la intervención del cerebro.»

I penso, finalment, en el gruix de l’escriptura i en fregar els dits per damunt de cada paràgraf, un cop acabat, tot cercant impureses, malgrat saber de la ingenuïtat del gest. I en què la redacció només té dues dimensions, suïsses en la seva perfecció, on l’herba creix per un igual i no hi ha un sol bri que despunti per damunt dels altres.


Advertisements

3 pensaments sobre “El gruix de l’escriptura

  1. Llarga vida a Toledano! I fa referència al que Richard Sennet, al llibre "El artesano", indica: ens fascinen les habilitats arcaiques (fusteria, etc…), i en canvi no atenem a valorar les habilitats artístiques (pintar, escriure), perquè les tenim mistificades. Bon post, en tot cas, company.

    M'agrada

  2. Gràcies, Adrià. En Toledano dóna per molt i aquestes lloses teves m'hi han fet pensar. Ja em va passar, també, amb La quicallada: "¿Por qué el sufrimiento habría de ser real y no en cambio el bienestar? ¿Por qué la pobreza y las penurias habrían de ser reales y tener dinero suficiente para hacer lo que uno quiera no?"Seguirem…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s