De vides i de llibres



Kristof, Agota. Trilogia de Claus i Lucas. La Magrana
(Trad. Sergi  Pàmies)
Hi ha llibres i hi ha vides. Hi ha autors de llibres i autors de vides. Hi ha, també, aquells a qui el destí els escriu la vida i els tria la llengua en què l’han de transcriure.
Agota Kristof tenia 21 anys quan va haver de marxar d’Hongria. L’exèrcit soviètic havia envaït el país i va haver de fugir, a corre-cuita, amb el seu marit i la seva filla. Només va tenir temps d’emportar-se uns quants diccionaris. La resta, va quedar a Hongria. Allà hi va deixar les propietats més valuoses per a qualsevol escriptor: una infància, uns quants manuscrits i una llengua materna, l’hongarès. Ella hauria volgut anar a Àustria o als Estats Units, però el destí la va portar a Neuchâtel, Suïssa, i va fer del francès la seva nova llengua. La mateixa Agota explica les dificultats que va tenir per aprendre’l, quan al poc d’arribar a Neuchâtel, va trobar feina en una fàbrica. Es llevava cada matí a les cinc per anar a treballar. A la fàbrica ningú no parlava, així que no era fins al vespre, quan arribava a casa, que podia practicar el poc francès que anava aprenent, amb la seva filla. De nit, quan la petita dormia, provava de traduir els poemes que seguia escrivint, encara, en hongarès. Llavors, els mostrava a un amic que li’n corregia les faltes d’ortografia. No va ser fins al cap de cinc anys que va aconseguir una beca per cursar estudis de francès.
El gran quadern, l’obra que va donar conèixer Agota Kristof internacionalment, i primer volum del que seria la Trilogia de Claus i Lucas, va ser publicada el 1986, trenta anys després de la seva arribada a Neuchâtel. Està escrita en francès, com tota la seva obra posterior. El primer que sorprèn, tot just començar-ne la lectura, és la contenció: en la seva prosa hi ha els elements imprescindibles, cap altre. És, potser, aquest aprenentatge de l’idioma a una edat madura, de bracet de la seva filla, el que li va permetre excel·lir en l’ús d’una prosa neta, de frase curta, sense additius que distreguin el lector. Un estil directe, d’efecte immediat i persistent que empresona i no permet fugir-ne.
Per després quedaria l’esforç de despullar-lo de qualsevol sentiment i oferir-lo tal com raja: aspre, la majoria de vegades, com ho és la història dels dos bessons, Claus i Lucas, protagonistes del relat. Les frases són nues: emprar l’adjectiu davant tanta pobresa espiritual seria d’una inconveniència absoluta, un luxe del tot improcedent.
Aquesta senzillesa aparent, resultat de passar el ribot una vegada i una altra, amaga el recurs emprat per Agota Kristof per explicar-nos unes vides devastades per la crueltat de la guerra, per la manca d’afecte, per la pèrdua dels éssers estimats, per l’alliberament de l’instint i la passió més descarnada. I ho fa a distància, per escrit: Claus i Lucas són, alhora, els autors del text que anem llegint. Tots dos, amagats a les golfes de casa l’àvia, aprenen a llegir i escriure, van omplint quaderns on recullen, dia rere dia, tot el que fan, sense cap censura.
És, també, en el relat daquest auto-aprenentatge que Agota Kristof ens explica el seu estil i, potser, el seu propi aprenentatge de l’escriptura en una nova llengua:
« Ens posem a escriure. Tenim dues hores per redactar el tema i dos fulls de paper a la nostra disposició.
Dues hores més tard intercanviem els fulls, cadascun de nosaltres corregeix les faltes d’ortografia de l’altre amb l’ajuda del diccionari i, a la part inferior de la pàgina, escriu: “Bé” o “Malament”… Per decidir si és “Bé” o “Malament” tenim una norma molt senzilla: la redacció ha de ser veritat. Hem d’escriure el que és, el que veiem, el que sentim, el que fem.
Per exemple, està prohibit escriure “L’Àvia sembla una bruixa”, però es permet escriure “La gent anomena l’Àvia, la Bruixa”. Està prohibit escriure “La Ciutat Petita és bonica”, perquè la Ciutat Petita pot ser bonica per a nosaltres i lletja per algú altre.
Escriurem “Mengem moltes nous” i no “Ens agraden les nous”, perquè la paraula “agradar” no és una paraula segura, manca de precisió i objectivitat. “Agradar les nous” i “Agradar la nostra Mare” no pot voler dir el mateix. La primera fórmula indica un gust agradable a la boca, i la segona un sentiment.
Les paraules que defineixen els sentiments són molt ambigües,  més val evitar el seu ús: limitar-se a la descripció dels objectes, dels éssers humans i d’un mateix, és a dir a la descripció fidel dels fets. »
I és, també, a través de Claus i Lucas, que Agota Kristof ens mostra l’obsessió per revisar tot el que anava escrivint, fins deixar-hi només allò essencial. Cap al final de La prova, segon volum de la trilogia, Peter entrega a Claus els quaderns que ha escrit el seu germà, Lucas:
« Peter puja al pis de dalt, torna de seguida amb cinc quaderns escolars:
–Tingui. Són per vostè. Al principi, n’hi havia molts més, però els tornava a agafar, els corregia, eliminava tot allò que no era indispensable. Si hagués tingut temps, em sembla que ho hauria eliminat tot.
Claus mou el cap:
 –No, tot no. N’hauria guardat l’essencial. Per mi. »
Agota Kristof ha explicat, en diverses entrevistes, l’addicció que suposava escriure la trilogia:
« La rédaction du Grand Cahier, a entraîné une nécessité d’écriture implacable . C’est ainsi que le projet de La Trilogie s’est mis en place. Je ne pouvais plus arrêter d’écrire . Je ne pouvais pas passer à autre chose, les jumeaux étaient dans ma tête, et j’ai continué. J’étais trop dans les personnages. Ainsi, j’ai poursuivi sans m’arrêter jusqu’au Troisième Mensonge . C’est à cela que je pense quand je dis que l’écriture est suicidaire ; parce qu’elle nous met dans un état dépressif, au point que l’on ne pense qu’à cela. On ne vit pas la vraie vie, on vit avec ce qu’on écrit. »
La manera impertorbable com narra uns fets absolutament pertorbadors crea, també, addicció i repulsió, en la mateixa mesura, en el lector. El ritme veloç provocat per la frase curta no permet aturar-se en la pobresa ni la crueltat de les escenes que descriu. Però cal precisar, no hi ha descripció a l’ús, tan sols un simple relat contingut dels fets que es van succeint, tal com si els estigués enumerant.  
És cap al final del d’El gran quadern i, sobre tot, a partir de la La prova, que la frase s’estira una mica més per deixar entreveure un xic de sentiment, un bri d’humanitat. Tal vegada, Lucas ha crescut, els protagonistes han canviat, -ara prenen la paraula els personatges secundaris-, i els correspon un verb més extens.
Al tercer volum, La tercera mentida, acaba revelant-nos el joc de veritats i mentides pel que ens ha portat la Kristof.
No hi ha, en cap moment de la trilogia, espai per a la reflexió moral. Malgrat tot, darrere el comportament més fred i l’acció més cruel, hi ha compassió. Compassió per aquells que no tenen la fortalesa dels bessons, la seva voluntat de sobreviure, de sobreposar-se a tanta pobresa. Una compassió que els empeny, també, a cometre les accions més cruels, més tristes. Tot queda escrit, però
« Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida. »
La veu d’Agota Kristof, com la de tants altres, és la veu de l’exili interior, del qui esdevé sobtadament analfabet  i s’aferra a l’escriptura per a no perdre-ho tot, per a preservar(se) ni que sigui en una altra llengua que no és la seva.
« C’est tellement fatigant d’écrire. C’est douloureux. Il y a des écrivains qui écrivent énormément, n’importe quoi, ça leur est égal. Moi, je voulais parler de ma séparation avec ma ville de Köszeg, mes frères, mon pays. Je ne voulais pas partir. C’est mon mari qui voulait. Il faisait de la politique. Il avait peur d’être emprisonné par les Russes. Il aurait mieux valu qu’il fasse deux ans de prison que moi cinq ans d’usine. »

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s