Presentar un escriptor com aquell que hauria pogut sero aquell que ha estat més a prop de,és pobre, míser. Quant, al damunt, el personatge celebrat és Salvador Espriu, i el mèrit que hauria estat a punt d’assolir és un premi Nobel, llavors, la pretesa lloança és d’una fotesa absoluta i una mostra impecable d’aquest provincianisme tan nostrat.
Sembla, però, que ningú no se n’ha adonat i Catalunya Ràdio s’afegeix a celebrar l’Any Espriu amb la intenció de divulgar l’obra de l’escriptor català que més a prop ha estat del Nobel. No ho acaben aquí. La falca publicitària que podem sentir en antena, si no l’he escoltat malament, pretén apropar-nos Espriu escoltant enregistraments de “l’autor català que hauria pogut guanyar el premi Nobel”.
És d’imaginar que els responsables del missatge són de l’opinió que estar en possessió de tal premi, atorga immediatament una qualitat literària superior a la de la resta d’escriptors que no han estat mai guardonats. I que, apropar-s’hi –encara que algú ens hauria de dir quina és la distància mínima que permet figurar en el mapa de rodalies del Nobel–, pressuposa ja gaudir d’unes pinzellades de tal qualitat.
No entro a debatre aquesta relació d’autors premiats i qualitat literària, ni tampoc els criteris que segueixen per a concedir-lo a uns i no a uns altres, eterns candidats. Sí vull destacar, però, que recolzar-se en aquest demèrit–apropar-s’hi però no gaudir-ne, no deixaria de ser-ho segons la seva lògica– és reconèixer, involuntàriament, que necessitem d’esquers addicionals per a llegir Espriu, o encara pitjor, que de la lectura de la seva obra no se’n dedueix la seva qualitat i hem de reforçar-la amb una suposada condició de premiable per a ratificar-ne l’excel·lència.
I, certament, deu ser així. Vull dir, que necessitem d’altres elements aliens a la pròpia obra per a suscitar-ne l’acceptació i el reconeixement general. ¿Com ho faríem, sinó, per a mantenir viva una obra que va quedar condemnada a l’oblit tot just després de la mort d’Espriu, i d’això ja fa… ?; ¿com podríem dir-ne tantes lloances sense excusar prèviament la nostra malaptesa i turpitud?
Però, no. Amb motiu del centenari, tothom s’apressa a fer-ne panegírics, a fer-ne articles que pretenen passar per assaigs erudits i a demostrar haver-lo llegit en profunditat. La majoria dels que hem pogut llegir aquests dies, salvant honroses excepcions, tenen tots un patró similar: destaquen la figura de l’autor, el seu compromís ètic, la seva integritat, i citen dos o tres títols d’obres de teatre o poemes, si són dels musicats per Raimon, encara millor, tot reclamant la necessitat de fer d’Espriu el guia espiritual que la societat catalana demana. Perquè, és clar, som un poble petit i necessitem un guia. Per sort, la metàfora marinera sembla finalment esgotada i, malgrat el mite de Sinera, ens hem pogut estalviar unes quantes Ítaques i uns quants vents alisis.
Si de la lectura d’aquestes línies se’n desprèn la meva negativa a reconèixer la vàlua d’Espriu, com a autor i persona, és que no he sabut expressar el que volia dir. La meva no és una crítica sobre la figura d’Espriu i la seva obra. No estic qualificat per a fer-la. La quantitat de gèneres i registres que va practicar és suficientment àmplia com per a que qualsevol valoració que no hi pari atenció pugui ser titllada, i amb raó, de reduccionista. Aquesta només és una crítica vers una societat que aixeca ídols amb la mateixa facilitat amb què els enterra; i que s’esmerça a fer-ne enaltiments d’una mida inversament proporcional a l’oblidança a la que, prèviament, els ha sotmès.
Restes d'inestabilitat 