Rovell nou

No sabria raonar perquè m’agrada tant. Tot i així, miraré d’explicar-vos-ho essent conscient que, per més cura que hi posi, no aconseguiré de traslladar-vos-en els motius. Aquest és, doncs, un post fracassat. Ho sé, però és menester que el faci. Passa que n’he gaudit durant molts anys, quasi bé trenta-cinc, i ho he fet en silenci, com qui amaga un plaer furtiu rere la sospita que hom hi veurà quelcom d’innecessari i superflu. I passa que durant tots aquests anys n’he sigut fidel. Sí, és clar que n’hi ha hagut d’altres –com podria, sinó, tornar-hi?–, però cap que em procuri la mateixa delectança i ho faci, sempre, tan oportunament.

Potser podria provar de parlar-ne des del respecte –al cap i a la fi, tot plaer en va acompanyat i el precisa– però això suposaria prendre una distància incòmode i, perquè no confessar-ho, artificial, després de tants anys. O bé podria assajar  d’explicar les sensacions que em desperta i de com romanen fresques i immutables, encara avui. Però, és clar, el rovell és personal i intransferible. Cada ferro demana el seu temps. Explicar on rau l’addicció, per algú com jo, tan poc avesat a repetir companys de viatge, resulta extremadament feixuc; com també ho és, per aquest mateix motiu, parlar-vos de la satisfacció de cada retrobada.
És cert. He passat temporades llargues sense saber-ne res. Èpoques en les que no el trobava a faltar. Enteneu-ho bé, eren situacions no buscades, no estic presumint de caràcter. Us ho puc ben assegurar, bastava topar-me’l per tornar a ser seduït i maleir els mesos d’abstinència. La gaubança amb què celebrava cada recaiguda no feia més que refermar la meva admiració, doncs, el dejuni, en aquests casos en què els sentits capitulen, commoguts, sembla no tenir cap efecte. Al cap i a la fi, què són uns mesos de privació, per molts que en siguin, quan el que és fidel són les sensacions?.
I així és, ha tornat a succeir. Ha aparegut, puntualment però inesperada, en el meu cinquantè aniversari. I torno a caure rendit (i feliç) als peus del seu darrer treball:

Sento respecte i admiració per la fidelitat que es professa; per l’autenticitat de la seva obra; per situar-se al marge de modes i corrents; per l’energia que desprèn; per la tendresa que l’acompanya; per mantenir-se estricte en la senzillesa; pel seu desordre rigorós; per la nuesa amb què treballa; i per la gosadia d’arrencar aquest Psychedellyc Pill, el seixanta-sis de la discografia oficial, amb un tema de vint-i-set minuts de durada. Pura gasolina!

Però, és clar, estem parlant de l’oncle Neil, d’en Shakey, aliè a res que no sigui tenir cura dels seus fills (http://www.bridgeschool.org/index.php), retrobar-se amb els amics, estripar la guitarra i seguir ampliant la seva col·lecció de cotxes clàssics

Algú, però, amb prou sensibilitat com per apropar-se al dolor, la desesperança, la soledat i fer-ne peces senzilles i delicades com aquestes:

http://open.spotify.com/track/55XOFkEEYgeqxZkQfEt97X

http://open.spotify.com/track/7c1Q2k9Q81V78Ro5NQw6ye

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s