«No, si ya se sabe. Siempre aparece alguien que no esperas para nada.»
Així acaba Dublinesca, d’Enrique Vila-Matas. Si volem fer-ne un resum ràpid, podem dir que la novel·la explica el declivi de Samuel Riba, famós editor jubilat, (ex) alcohòlic i perseguidor de somnis, entre ells, el de descobrir l’escriptor genial que mai no ha editat.
Riba, tal com el coneix tothom, detesta que li succeeixin fets que podrien formar part d’un novel·la, però ell és el primer a viure la vida com si es tractés d’una novel·la. Els seus referents són autors i obres, principalment literàries, malgrat que també hi trobem referències constants al món del cinema, la música o la pintura. David Cronenberg, Bob Dylan, Edward Hopper, Vilém Vok, George Perec són alguns dels referents dels que es serveix Riba per a interpretar la realitat. Tots junts fan les veus del cor que acompanya el duet solista: James Joyce i Samuel Beckett. Vila-Matas i Riba –per moments és difícil saber qui és qui– van destil·lant coincidències i paral·lelismes entre la vida d’aquest, d’una banda, i la vida i obra d’ambdós autors dublinesos. L’Ulisses de Joyce i la trilogia de Beckett (Molloy, Malone mort i l’Innombrable) esdevenen elements clau per a sobreviure. L’un, amb la seva literatura exuberant; l’altre, amb la voluntat ferma de sostraure, raquític.
Portats pel somni-premonició de Riba, marxarem a Dublín per assistir al Bloomsday, celebrar un funeral per l’era Gutenberg, participar a la primera reunió de l’Ordre del Finnegans i, qui sap si, per descobrir l’autor genial que no ha estat mai editat.
Dublinesca és una novel·la d’aparicions efímeres i desaparicions sobtades, com la de Malachy Moore, personatge misteriós que pren formes diverses fins assolir finalment la figura del propi Samuel Beckett. El tal Malachy Moore ha estat vist al Bloomsday d’anys anteriors i torna a fer-se present al cementiri de Glasnevin, mentre Riba i els seus amics ofereixen el famós funeral per l’era Gutenberg.
També hi apareix el propi Vila-Matas i ho fa en dues ocasions:
«En un momento en que el centro de la vida de Riba ha pasado a ser el mar de Irlanda, se da la circunstancia –creo yo, modestamente- de que para la narración, suponiendo que alguien quisiera contar lo que está pasando precisamente ahora –ahora, que en realidad, en estos precisos instantes, no pasa nada-, el tema se confundiría con la acción, y la acción y el tema pasarían a ser una sola cosa, que se podría, además, resumir bien fácilmente y que no daría para grandes reflexiones, salvo que uno quisiera extenderse acerca de la proverbial hambre humana desde el principio de los tiempos.»
«Cae la lluvia, como buscando que toda la tierra quede por fin inundada, incluida esta casa al norte de Dublín, esta casa trágica con mecedora y ventanal y cuadro con escalera frente al mar de Irlanda, esta casa pensada para ir rumbo a lo peor y, si se me permite decirlo –perdón por la intromisión, pero es que necesito distanciarme algo y, además, si no lo digo reviento de risa-, tan completamente forrada de Beckett»
I aquest és el punt on volia arribar. Vila-Matas posa realitat i ficció en un mateix plànol i les fa actuar en igualtat de condicions. A la novel·la, no és agosarat pensar que Malachy Moore és el propi autor, que no hauria dubtat a transfigurar-se en personatge de ficció per tal de no perdre’s el moment. Però, i a la vida real?
La primera vegada que vaig trobar-me Enrique Vila-Matas va ser l’any 1984, al bar El Velódromo. Recordo l’any amb exactitud perquè llavors jo estudiava quart de filosofia i aprofitava les campanes del professor d’Antropologia crítica[1]per anar-hi a esmorzar.
La segona vegada –millor dit, el segon lloc, doncs les trobades a El Velódromo es van repetir en varies ocasions– va ser d’alt del tren, a mitja nit, camí de París. El trajecte es feia etern i sovint m’aixecava a caminar pels vagons, per tal d’estirar les cames. En obrir una de les portes, va aparèixer Vila-Matas, mig endormiscat, trontollant damunt la plataforma que permet passar entre vagó i vagó.
La tercera vegada ens vam creuar al carrer Muntaner. Començava a ploure. Vila-Matas no portava paraigua. Va mirar-me amb cara de pocs amics i va seguir, carrer avall, aixoplugant-se amb el diari que duia a les mans.
La quarta, me’l vaig trobar a la Diagonal. Sortia a corre-cuita de la llibreria Ancora y Delfín.
Totes aquestes trobades es van produir en poc temps i van ser prèvies a haver llegit cap de les seves novel·les. Posteriorment hi ha hagut una cinquena, una sisena i setena vegades. He fet de Vila-Matas algú proper i m’he acostumat a les seves aparicions efímeres. Després de llegir Dublinesca, però, dubto si la figura que veig és Enrique Vila-Matas o un personatge de ficció que passeja per la ciutat, fugint de la pàgina impresa.
«No, si ya se sabe. Siempre aparece alguien que no esperas para nada.»
[1]Sí, era ell qui les feia. Amb periodicitat imprevisible, però amb una perseverança digne d’elogi, a la porta de classe hi penjava una nota manuscrita que venia a dir el següent: “El profesor de Antropología Crítica no podrá dar la clase de hoy por hallarse indispuesto”. La indisposició, però, no li impedia arribar a l’antic Sàndor, de la Plaça Francesc Macià, on era fàcil trobar-lo assegut davant un got de whisky. Ningú no va qüestionar mai les seves indisposicions: compartir Horkheimer i l’Escola de Frankfurt amb un grapat de feromones amb potes, no havia de ser feina fàcil.
Restes d'inestabilitat 