(En) retirar-se

La Melissa s’ha fet vella. Encara no ho sap, però aviat haurà de deixar de treballar. Si la mires, res no ho fa pensar. Cap afecció, cap símptoma, ni tan sols aquell lleu alentiment del gest que anunciaria una senectut propera. Ella segueix, fidel a la tasca que li van encomanar, sense cometre errors ni mostrar el més mínim senyal de flaquesa.

Algú que no la conegués potser podria pensar que el seu posat és trist i malenconiós. Va errat. La Melissa no ha mostrat mai grans alegries. Tampoc no és de les que es deixa perdre per quatre afalacs. La seva tasca no és la de complaure visites ni saludats.

Quan va arribar a la casa, set anys enrere, ho va fer acompanyada de l’instructor. Es van instal·lar, tots dos, a la cambra que els tenien a punt. Feia temps que els esperaven. L’home, l’instructor, s’hi va estar sis mesos, just el temps que va durar la instrucció de la Melissa.

Els primers dies els van dedicar a descobrir tots els racons de la casa, a conèixer en Pierre. L’instructor, he oblidat el nom, passava llargues estones xerrant amb ell, observant-lo. La Melissa seia sempre al seu costat.

Poques setmanes més tard van traslladar la Melissa a l’habitació d’en Pierre. L’instructor va considerar que ja era a punt per passar-hi les nits sense destorbar-lo. A partir d’aquell moment començaria la feina de veres. La Melissa s’havia d’habituar a cadascun del moviments d’en Pierre, interpretar el to de veu, reconèixer-ne les instruccions, acompanyar-lo pels carrers del barri i aprendre’n els itineraris més freqüents. En Pierre havia de saber quines eren les necessitats de la Melissa, com comunicar-s’hi, descobrir què li podia demanar i com fer-ho. L’afecte no havia de superar mai l’exigència.

L’aprenentatge avançava, l’instructor evitava la intervenció directa i els deixava fer. Un bon dia, passats els sis mesos, va agafar la maleta i va marxar. La seva feina havia acabat. En Pierre i la Melissa podien conviure sols i atendre’s mútuament.

En Pierre és advocat, treballa a Montpeller, a uns deu kilòmetres del poble on viu. La Melissa és un gos pigall. Comparteixen les vint-i-quatre hores del dia. Mai no es separen. Els dies festius surten al bosc que hi ha darrera la casa d’en Pierre. Els agrada caminar. Els feiners, la Melissa porta en Pierre a la parada del tramvia, l’ajuda a pujar-hi i l’avisa quan arriben a destí. Després caminen tres carrers fins arribar a les oficines on treballa en Pierre. Avisen l’ascensor. Si és buit, la Melissa prem el botó de la cinquena planta i guia en Pierre fins a la porta del seu despatx. Al migdia, l’acompanya al restaurant. Al vespre, fan el camí de tornada.

(En) retirar-se

La Melissa és un pigall excel·lent. S’apropa a l’edat en què podria deixar de ser-ho. No s’ho mereix, en Pierre ho sap. Ha estat una relació de confiança i devoció mútues, exigent.

La darrera vegada que vaig veure la Melissa anava acompanyada d’en Paxton. Es veu que és bo que treballin junts, facilita el relleu. En Paxton es jove, encara comet errors.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s