La serenor d’un final

Virginia passa la darrera setmana de juny revisant les proves d’impremta. Quatre, cinc, sis, fins a set hores diàries de correccions i anotacions, la deixen exhausta. L’obra, que inicialment havia imaginat com «les vacances d’un escriptor», la té absorta. No pot escriure res. Al vespre, després de sopar, prova de llegir Proust, però no se’n veu capaç. Ha perdut, també, la seva voracitat lectora.

11a_orlando_proofs

Quan en va escriure el final, a les acaballes de març, pressuposava uns tres mesos de feina, pel cap baix, abans de donar-la per tancada. Pretén publicar-la al setembre, tant si com no, però encara no és a punt i pensa que l’artista perfecte «la retocaria, la reescriuria i poliria infinitament».

Leonard, el seu marit, ja n’ha llegit l’esborrany. La seva impressió, la de Leonard, és que Orlando és un llibre millor que Al Far, que tracta de coses «més interessants, més relacionades amb la vida, més grans.»

Virginia hi pensa. Mai no havia escrit tan ràpid. Va començar Orlando mig en broma, com per jugar, i va ser només a mida que avançava que va prendre-la seriosament. Creu que és desigual, a voltes brillant, d’altres capritxosa, «massa llarga per ser una broma i massa frívola per ser una novel·la seriosa.»

Leonard considera Orlando una obra molt original, una sàtira.

Malgrat que pensa que mai no ocuparà un lloc important en la seva carrera d’escriptora, Virginia està contenta d’haver-la acabat. Orlando ha estat un parèntesi abassegador, fruit d’un impuls fugisser que l’ha portada lluny de l’habitual exploració. És un llibre fàcil, “d’exteriors”, amb una narració continua, amb frases directes. No busca tensar la forma. Ara, n’ha d’enllestir la correcció, molt més costosa del que esperava. Vol passar pàgina i tornar a la crítica literària. Li agradaria fer un article sobre Sterne. Té el convenciment que no escriurà cap altra novel·la i confia, diu, «que mai més se m’acusi de fer-ho.»

Segueix, però, obsedida amb l’escriptura i assaja de dibuixar amb paraules tots els detalls d’una escena: l’aspecte d’un arbre, el batec d’unes ales, la violència d’una ventada. Vol trobar-ne l’essència, arribar fins al moll, construir la frase que permeti expressar el que veu, el que sent. És conscient que aquesta és una tasca sense fi, que està més enllà de les seves possibilitats. Escriu abocant-ho  tot, talment peces amuntegades, perquè el lector les disposi en la seva imaginació i en faci una invenció encara més real que la que han vist els seus ulls. «Escric així en part per fugir de la càrrega d’escriure narrativa.»

Viriginia i Leonard

L’estiu avança. És dimecres, 8 d’agost. S’ha acabat la pluja i el fred, però els dies són ventosos. Torna la llum i tornen les ganes de viure. A Virginia i a Leonard els agrada anar al camp. Van a visitar la granja de Lime Kiln, a Charleston. Els acompanyen Nessa, germana de Virginia, i l’amiga Vita Sackville West, que va inspirar Orlando i a qui li dedicarà el llibre. Fa sol. Passen tota la jornada a l’aire lliure. És feliç. Al vespre, ja de tornada, com fa sempre que el temps i la salut li ho permeten, Virginia puja a la cambra i s’asseu a escriure el diari. Els seus ulls han quedat atrapats per la imatge del vell casalot de la granja:

«La casa estilo tudor era casi ciega: ventanitas muy pequeñas con cejas; los viejos granjeros estuardo debían de mirar desde allí las tierras llanas, muy sucios, desastrados, como gente de suburbios. Pero tenían dignidad: por lo menos, paredes gruesas, chimeneas y solidez; mientras que ahora la casa está habitada por un solo viejo, flaco, de cara sonrosada, que se tiró en su sillón. Vayan donde quieran, vayan a cualquier parte, dijo, desmadejado, deteriorado como los secaderos de lúpulo; y húmedo como las alfombras mohosas, sórdido como las camas bajo las cuales asomaban los orinales. Las paredes estaban pegajosas; los muebles eran victorianos; entraba muy poca luz. Todo estaba muriéndose, desmoronándose; y él llevaba allí 50 años; y aquello se caía a pedazos, porque no tiene suficiente belleza o fuerza para que nadie quiera repararlo»[1]

Virginia Woolf va començar Orlando el 8 d’octubre de 1927. Mentre l’escriu passa amb facilitat de l’èxtasi al desassossec més profund. El 17 de març, cinc mesos després, n’escriu el final. «Hi ha una sensació de serenor en escriure Fi, ni que sigui provisionalment.» La novel·la surt publicada, finalment, l’11 d’octubre de 1928. Hi havia esmerçat un any. S’havien acabat les correccions.


[1] Woolf, Virginia. Diarios 1925-1930. Madrid. Ed. Siruela: 2003 (trad. Maribel de Juan)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s