Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

(imatge: http://www.wallpapervortex.com)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’anunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»