Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

És possible ensenyar història de la filosofia sense passar per cadascun dels períodes i personatges més representatius?; es pot explicar Plató sense introduir Sòcrates?; l’Empirisme sense explicar Hume?; per dir-ho clar, pot un programa d’història de la filosofia eludir les figures d’Aristòtil, Kant, Hegel o Marx?

Atenent al criteri curricular que segueixen els estudiants de segon de batxillerat, sembla que sí es possible. La fórmula és tan simple com limitar-los el curs a l’estudi dels autors que presumiblement poden “tocar a la selectivitat” i administrar-los la píndola corresponent amb la confiança que, arribat el dia fatídic, perbocaran Descartes –aquest any era un dels escollits– amb la mateixa desimboltura que resoldran un sistema d’equacions –errors d’anunciat a banda–. D’on surt el pensador francès, en quin moment històric i quina és la seva repercussió en el marc del pensament occidental, sembla que no són preguntes pertinents que calgui fer-se: el temari que han seguit es redueix, en el millor dels casos, a l’estudi de dos representants de cada període i, ai las, pensadors com Spinoza o Leibniz no figuren entre els proposats. Potser hi haurà qui argumenti allò que paga més saber molt de poc, que res de molt. Potser sí, però es fa difícil entendre la història de la filosofia si no es mostra el diàleg que cadascun dels seus protagonistes manté amb antecessors i coetanis, si no es reflexiona sobre el llegat que han deixat en les generacions (d’autors i pensadors) posteriors. Sembla, però, que l’especialització ha arribat fins i tot a les humanitats i si aquest any calia aprendre’s, també, Stuart Mill, l’any vinent potser els tocarà Proudhon i l’altre, amb una mica de sort, potser hi inclouran Hobbes. Hi ha res més absurd?

La raó de ser de les humanitats en els plans d’estudis secundaris i de batxillerat, més enllà que permeten assolir una cultura bàsica, és la seva idoneïtat per desenvolupar el pensament crític, fomentar el diàleg i el respecte per la diferència, alhora que estimulen les capacitats imaginatives i emocionals dels estudiants. Dit en altres paraules, els ensenya a pensar empàticament. Com és fàcil de suposar, aquesta és una tasca tan necessària com feixuga i els seus resultats mai no són immediats. Tot i així, els successius plans d’estudis n’han retallat les hores lectives –i necessàriament, els continguts- amb l’excusa que l’objectiu final és formar ciutadans altament  especialitzats i productius, preparats per incorporar-se a la universitat i al món de laboral. Tant li fa la persona, el que cerquem són engranatges que s’acoblin amb facilitat. Amb aquest resultadisme hem deixat que els “decimals” de què parla l’Alicia Molina ocupin l’espai de l’individu, el que hauria d’ésser destinat a la seva formació, i d’un bon percentatge d’aprovats de selectivitat en deduïm, il·lusòriament, que el país i la societat en surten reforçats. Passem les humanitats pel mateix sedàs que permet avaluar els coneixements adquirits en la resta de matèries, les maleïm per no sotmetre’s a la lògica binària, que tan fàcil ho fa tot, i les fragmentem amb l’esperança que una píndola solta, de tant en tant, no en pot crear addicció. Perquè, siguem seriosos, què en farien, les empreses, d’una ciutadania humanista?

I així anem passant, cofois de ser més útils i saber molt més que no pas sabien els nostres avantpassats; i aviat ens en vantarem i ufanosos podrem exclamar, com feia Juan de Mairena, «!Lo que sabemos entre todos! !Oh, eso es lo que no sabe nadie!»

Anuncis

4 pensaments sobre “Un pensament de Kant i un pessic de Hegel (o el que entre tots sabem)

  1. Molt d’acord amb les teves paraules.

    Fa anys que faig classes de repàs per a estudiants de batxillerat, sobretot de filosofia i història de la filosofia, i cada any quedo més fascinant amb els canvis del programa o la supressió d’autors. Les retallades en el nombre d’hores segur que no ajuden en la formació humanista dels estudiants, però, per a mi, el problema més greu és que TOTS els alumnes m’expliquin que “Descartes és un escèptic i Hume un dogmàtic (sic)” [tot i que també n’hi ha que no saben ni si els han tractat a classe (!)]. Alguna cosa falla en les explicacions que se’ls donen a classe i amb els llibres de text, com també falla que no s’introdueixin els autors a partir de les lectures de les seves obres i, per suposat, que no se’ls incentivi. En definitiva, reformular el que volem que aprenguin i trencar el caràcter dogmàtic que donem a la filosofia del batxillerat.

    Salutacions,
    Àlex

    M'agrada

  2. Sí, és trist veure que acaben el batxillerat i no tenen la menor idea de qui era Kant ni per què és important. No demano que els expliquin Malebranche o Fichte (que tampoc no seria sobrer), però saltar-se els factòtums i triar els autors com qui llença els daus de pòquer, no té ni cap ni peus. Si al damunt els els expliquen com sembla que ho fan… Tot plegat, no deixa de ser una mostra (més) de la irrellevància de les humanitats en la formació dels futurs ciutadans d’aquest país i del (poc) criteri curricular que segueixen les autoritats en la matèria.

    Per cert, felicitats pel Blog!.

    M'agrada

  3. Amb aquesta visió seria impossible explicar res de filosofia, perquè sempre hi ha algú anterior a qui comprendre prèviament, i així fins a l’absurd. Allò vertaderament important és llegir directament els clàssics, i aportar els referents necessaris per comprendre’ls.

    M'agrada

    • Benvingut i gràcies pel teu comentari!

      No puc estar més d’acord en la importància d’anar a les fonts i llegir directament els clàssics, recolzant la lectura amb els referents necessaris.

      Quant a la impossibilitat d’explicar història de la filosofia, el teu argument seria un molt bon exemple per explicar Zenó i les seves apories, però segurament el seu pensament no figura en el temari que segueixen els alumnes…

      El que vull dir amb el post és que em resulta molt trist veure estudiants que han acabat el batxillerat i que no tenen la menor idea de qui era Aristòtil o Marx, per exemple; que les humanitats són molt més vulnerables al criteri erràtic de les autoritats docents/ministeri -que les retallen i defineixen a gust del qui passa- que no pas les ciències o la tecnologia, i que seguint per aquest camí, aviat aconseguirem una ciutadania tecnològicament il·lustrada, però críticament ignorant i incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s