Les bostonianes i la Teresa Forcades

142bostonianes

Si la memòria no m’erra, Les bostonianes és el primer llibre d’Henry James que llegeixo. Potser no és el millor títol per descobrir l’autor nord-americà –Les bostonianes no figura entre les seves novel·les més representatives i la temàtica tractada és ben poc habitual– però ja em passa sovint, això d’inclinar-me per les cares B. Val a dir que, en aquest cas, hi he arribat empès per la generositat de Miquel Casacuberta que ha posat la seva traducció a disposició de tothom que tingui ganes de llegir-la: la combinació d’un autor clàssic per descobrir, en el meu cas, i la presumible qualitat de la traducció –l’estiu passat ja vaig gaudir amb la seva versió d’Els papers pòstums del club Pickwick– ha resultat una temptació difícil de combatre i ha catapultat Les bostonianes fins al capdamunt de la llista de lectures pendents. Des d’aquí, el meu agraïment.

Bé, el fet és que la novel·la té tres personatges que es reparteixen el protagonisme a parts iguals: Olive Chancellor, Verena Tarrant i Basil Ransom. Olive i Basil són cosins llunyans, de geografies, pensament i costums oposats. Ambdós es disputen l’estima de Verena Tarrant, jova de classe humil, dotada d’una gràcia i encant que enamora tothom qui la veu i escolta. A més d’aquests personatges, n’hi ha d’altres,  com els pares de Verena, la germana d’Olive, la senyora Birdseye o la doctora Prance , que ajuden Henry James a definir la personalitat d’aquests tres i a perfilar l’escenari en què discorre la novel·la: la societat bostoniana i novaiorquesa dels anys 187_, la que defensava amb passió i un cert punt d’ingenuïtat, com si d’elles depengués el futur de la humanitat, la raó de les noves veritats.

Olive Chancellor és una dona de caràcter, tenaç i, per tant, d’una abnegació absoluta envers la seva causa, vestida d’una estricta moral feminista i que defensa la integritat portada al límit: «Hi ha dones solteres per accident i d’altres que ho són per pròpia elecció; però Olive Chancellor n’era per cada faceta de la seva personalitat. N’era com Shelley era un poeta líric o el mes d’agost és xafogós.» En el seu horitzó vital no hi ha altre paisatge que la lluita per l’emancipació i la llibertat de la dona.

Basil Ransom, per contra, és un jove del sud, que arriba a Boston convidat per la seva cosina. Des del primer moment, les opinions de Basil, clarament provincianes, topen frontalment amb les de la seva cosina Olive. Henry James no triga a fer-nos-ho saber i ho fa mostrant-nos-en la vessant més simple: «Així era com li agradaven –les dones–, que no pensessin massa, que no sentissin cap responsabilitat pel govern del món, tal com, n’estava segur, sentia la senyoreta Chancellor. Havien de dur una vida privada i passiva, no tenir cap interès fora d’això i deixar la vida pública per al sexe fort!»

Henry James ens presenta Olive Chancellor i Basil Ransom com dues mentalitats radicalment oposades. Hi ha, però, un petit parany en aquesta lectura: ambdós són seduïts per Verena Tarrant i la manera com l’estimen i admiren els fa molt més propers del que hom pot imaginar. Olive i Basil fan de Verena l’objecte final de les seves disputes i enfrontaments, volen apropiar-se’n, protegir-la de les amenaces que podrien desviar-la d’assolir la seva plenitud. Quines siguin aquests amenaces i quina ha d’ésser aquesta plenitud dependrà de si s’està a favor o en contra de la nova veritat. Olive Chancellor vol aïllar Verena de tots els falsos pretendents, fer-ne l’activista perfecta per defensar la seva causa i que esdevingui un referent per a totes les dones que lluiten per la seva emancipació. Basil Ransom vol allunyar-la d’aquestes xerrameques, preservar per a sí la seva intel·ligència i el seu encant, fer-ne una esposa virtuosa.

Les bostonianes, no cal dir-ho, és molt més que les simples disputes entre Olive i Basil. L’habilitat de Henry James per descriure el moment històric, per evidenciar els conflictes ideològics i dibuixar-ne les personalitats que els debaten o sustenten, és absoluta i justifica per si sola la seva lectura. Quant a la traducció, deixin-me que em serveixi del  mateix Henry James per a parlar-ne: hi ha un moment, cap al final del llibre, en què Basil Ransom es dirigeix a la casa on estan allotjades Olive i Verena, a Nova York. Finalment, però, s’ho repensa i fa marxa enrere

«Un cert sentit de la prudència l’havia determinat a ajornar la visita fins al matí; considerava més probable poder veure Verena sola en aquella hora, mentre que al vespre les dues joves dames devien seure juntes. Quan el dia clarejà, en canvi, cap emoció particular no l’incità a deixar-ho per a més endavant; no sabia res de la recepció que l’esperava, però encetà el camí cap a la finca que la doctora Prance li havia indicat la nit anterior, molt més conscient dels seus propòsits que dels possibles obstacles. Féu la reflexió, mentre caminava, que veure per primera vegada un lloc de nit és com llegir un autor estranger a través d’una traducció.» Doncs, bé, sense haver-ne consultat l’original, tinc la sensació que la traducció d’en Miquel Casacuberta permet llegir Les bostonianes a ple dia.

Dit això, deixin-me fer un salt en l’espai i el temps, i portar-los a la Plaça de Sant Corneli, de Cardedeu, la tarda del diumenge, 16 de juliol. Són les sis i tot és a punt perquè comenci l’acte de presentació del Procés Constituent.

forcades

Dalt l’escenari hi ha dos ponents, que ja han estat presentats, però encara falta la Teresa Forcades, fet que els obliga a omplir la seva absència estirant les ponències molt més del que hom recomanaria. Miro al meu voltant. Poca gent sembla escoltar-los i tampoc ningú no sembla gaire motivat. De sobte, començo a veure moviment entre el públic assegut a la plaça, giren el cap i s’avisen uns als altres: –“ja és aquí, ja ha arribat!” – sento que diuen. Pel passadís lateral apareix la monja Teresa Forcades, vesteix pantaló negre, a més del vel i l’armilla, i porta una motxilla a l’esquena, també de color negre. El ponent s’adona que passa alguna cosa i interromp la xerrada. La Teresa Forcades li demana que segueixi, però ell sap que és del tot inútil, no és a ell a quin han vingut a escoltar. La Teresa puja dalt l’escenari, amb una agilitat que no sé per quina raó em sorprèn, i pren la paraula. A diferència dels dos ponents que l’han precedit, roman dreta, en l’únic punt on tothom pot veure-la sense dificultat. La seva exposició és ordenada i el discurs està ben estructurada. Tot i així, Teresa Forcades introdueix cadascun dels temes que vol tractar per a facilitar-ne el seguiment i, quan l’aspecte exposat li sembla complex, s’atura per demanar al públic “– ¿s’entén això?–”. La manera com s’hi dirigeix, la seva familiaritat, l’habilitat per introduir anècdotes oportunes, l’entonació, el ritme, fins i tot la seva dicció, amb aquell lleuger papissot tan característic, atrapen la gent, que no dubte a aplaudir en cadascuna de les pauses. La Teresa parla de llibertat, de construir un món més just, d’acabar amb la impunitat dels qui estan escapçant els nostres drets, d’enderrocar el poder de la banca, … No, no som al segle XIX, em repeteixo. No són Oliver Chancellor i Verena Tarrant qui parlen, o potser sí?:

«Aquesta era l’única causa sagrada; aquesta era la gran revolució, la revolució justa. Havia de triomfar, havia d’escombrar-ho tot de davant seu; havia d’exigir de l’altre gènere —el brutal, l’ensangonat, el rapaç— fins a la darrera partícula d’expiació! Seria el canvi més gran que el món hagués vist; s’obriria una nova era per a la família humana.»

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s