Del vermell al blanc

De vegades em crida, però no ho fa amb mala intenció. També em pega. Quan no pot més, em colpeja. Ho prefereixo. Quan això passa, busco un racó i em quedo allà, arraulida, protegint-me el cap i les oïdes, amb mans i braços, esperant que passi la tempesta. És important tapar-se bé les oïdes perquè una bona puntada de peu pot fer-les sagnar i, llavors, el dolor és tan gran que et recargoles per terra i deixes al descobert altres parts vulnerables que no li passen desapercebudes. És una pluja continuada. Colpeja amb les mans, els genolls, els colzes, els peus. Al principi, de manera coordinada. Després, a mida que es cansa i les forces li fallen, reparteix cops a tort i a dret, amb més ràbia que encert. El primer de tots és sempre el cop més dolorós. És un dolor que t’immunitza de la resta. Tant li fa, ell segueix picant. Quan acaba, s’arregla els cabells, amb les mans, s’eixuga la suor i es posa la camisa per dintre els pantalons. Em mira amb menyspreu. Vist des del terra, sembla més alt i corpulent que no pas és. Jo espero que marxi, per aixecar-me. No vull mostrar-li el mal que m’ha fet. Tampoc no vull provocar-lo. Si em veiés posar-me dreta potser hi tornaria, ara que ja ha recuperat forces. No ploro. Ja no. Sento que tanca la porta del pis, deixo passar uns minuts, m’arrossego fins al lavabo. He après a no tenir pressa a aixecar-me. El mareig m’ha procurat, sovint, cops afegits. M’apropo al bidet. Em rento la cara i em palpo els llavis, desitjant que sigui d’aquí que surt la sang. Les ferides al llavi són poc doloroses i no triguen a tancar-se. Quan no, palpo celles i cap, buscant el trau. Passo els dits damunt la ferida, procurant mesurar-la. Sé que el tacte sempre n’incrementa la mida real. Deixo córrer l’aigua fins que el bidet torna a ser ben blanc. De vegades, vomito, de fàstic. Si hi ha hagut sort, al cap d’una estona asseguda a terra, recolzada a la paret, puc entrar a la banyera i dutxar-me. Vòmit i dutxa em netegen, per dins i per fora. Poder despullar-me és un gest d’autoritat. Llançar la roba i veure-la al terra, amuntegada, com qui ha mudat la pell, n’és un altre. M’ensabono, frego amb deteniment cada racó, cada plec d’aquest cos que poc a poc torna a ser el meu. M’hi estic una bona estona. L’aigua freda va bé pels hematomes. Després m’eixugo i mentre ho faig descobreixo els senyals d’aquesta vegada. Encara sóc bonica. No m’ho diu el mirall, ara no, però ho sóc. Tinc un cos bonic, esvelt, i duc els cabells llargs. Una altra hauria pensat a tallar-se’ls, per evitar les estirades, però jo no hi vull renunciar. M’assec a la tassa del wàter, embolcallada amb la tovallola i em pentino, poc a poc, deixant lliscar suaument les pues del raspall per entre els cabells molls. Cada moviment demana un esforç, sembla precedit d’una reflexió, però no tinc pressa ni tampoc no penso en res. Sempre triga a tornar i si quan ho fa encara sóc al lavabo, gira cua i marxa. Sense mirar-me, sense dir res. De vegades, triga dies a venir. És per això, que prefereixo que em colpegi.

Advertisements

4 pensaments sobre “Del vermell al blanc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s