El perfil esquerre

Respiro amb dificultat. Diuen els metges que és per causa de la meva malformació. Sí, tinc la columna torta, tortuosa per ser més precís, i l’estèrnum enfonsat. La curvatura obstrueix el pas de l’aire, pressiona els pulmons i, de resultes, acompanyo cada inspiració amb una mena de gemec, una sibilància aguda. Les cames no hi tenen res a veure, però també són deformes, cadascuna a la seva manera. Algú em va dir que eren com parèntesis de diferents paràgrafs. Ni les faixes ni els aparells ortopèdics no han pogut fer-hi res. Sóc així des que vaig néixer.

Bé, de nadó, recargolat al bressol, potser no ho era, encara. Perquè un és allò que els altres veuen, o volen veure, i no hi ha res més bonic que un criançó grassonet. Tanmateix, la taca sí que la devien veure. Una taca d’aquelles que imposava una certa distància. De color rosat, em baixa des del front, damunt la cella dreta, fins al maxil·lar. La mare tenia la il·lusió que amb el temps desapareixeria o que no creixeria com la resta del cos; que, per força, aniria quedant petita. Però, no, no va deixar de créixer i ho va fer compassadament. Ara, ha guanyat relleu i és molt més fosca, del color del raïm negre just abans de la verema. Ja posats, la meva alçada seria la idònia per collir-ne, de raïm, si no fos per la impossibilitat de posar-me dret, que no d’aixecar-me, i la poca mobilitat que tinc als braços.

Tot ve, diuen, dels problemes de calcificació. El seu fill no assimila bé el calci. És el que els endocrins anomenen una fallença de traducció. El calci arriba correctament a la sang, però el seu organisme en fa una interpretació errònia. Bé prou que ho sabien, a casa. ¿Heu vist mai un cos deforme, d’esquena retorçada, corrent  rere una pilota, intentant que la cama que ha quedat enrere faci el fotut favor d’avançar l’altra, la que ha deixat el peu fotudament enllà? Després venien els ofecs, i amb els ofecs el final del partit.

Així que vam deixar la pilota i vam passar als jocs de taula, amb l’avi i els pares, tots quatre. No, no n’he tingut de germans. No s’hi van atrevir. La mare sempre deia que jo era únic, que només em volia a mi. El pare mai no va dir res. No vull dir que no parlés. Ja ho crec que parlava. Bastava asseure’s amb ell, davant la tele, a mirar un partit de futbol, per ser conscient de tot el que era capaç de dir. Un no callar, des que començava fins que xiulaven el final. Sempre eren partits en camp contrari, que mai no m’hi va portar a l’estadi. Mentre vaig ser petit, un dia vindràs amb mi, ja veuràs com t’agradarà. D’adolescent, he quedat amb uns companys, no podré estar per tu.

Mai no el vaig acompanyar. El pare va morir que jo no havia fet, encara, els quinze anys. Va ser un daltabaix, per la mare. No se’n va sortir. Vam anar al psicòleg. Ha de superar-ho, pensi en el seu fill. Ningú no es recordava de l’avi. Vam anar al psiquiatre, tots tres. La seva mare té un trastorn de l’estat d’ànim, provocat per un procés de dol no resolt que s’ha afegit a una crisi d’ansietat per haver estat sotmesa a un estrès de llarga durada. El dol, és un trastorn passatger. L’estrès, el tractarem. Però com volia que fos passatger, el dol? N’hi havia dues, de morts, la del marit enterrat, i la del fill desitjat que mai no vaig arribar a ser. Dos anys després, va morir l’avi. L’home feia temps que trampejava com podia. Ningú no va venir a la cerimònia. La mare, tampoc.

El dia que vaig fer divuit anys vaig aixecar-la del llit, la vaig asseure a taula i vam dinar plegats. Fem-nos un foto, va dir-me. La vaig pentinar, vaig pintar-li els llavis, i em vaig col·locar al seu costat. Somriu, mare.

Pobra mare, a casa no se’n feien, de fotos. Només les de compromís. El bateig, la comunió. Són primers plans. Mitja dotzena, a tot estirar. A les de la comunió hi surto sempre de costat, del perfil esquerra. A les del bateig, no; sembla que els farbalans de la toqueta tapaven prou.

Ara la mare ja és morta. Vaig avisar els de la funerària que vinguessin a buscar-la. Els vaig donar el vestit que més li agradava, li’l van posar, van col·locar el cos dins la caixa i se la van endur. D’això fa trenta-dos anys. El dia que m’hi posin a mi, els donaré més feina. Allargassat, amb l’esquena adreçada i els braços i cames ben estirats, potser aconseguiran el que cap metge ni aparell ortopèdic no ha estat capaç. S’acabarà la pressió al pit, i aquest xiulet que compassa fidel cada inspiració. Tanmateix, la taca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s