Lectures compartides

Faig mudança. Trec els mobles d’un pis vell, de sostre alt i passadís llarg. Els operaris del trasllat s’acaben d’endur una estora, una peça gran que ocupava tot el saló-menjador. El saló hi ha dos finestrals, orientats a sud, que donen al jardí. Els raigs de llum il·luminen l’estança, ara completament buida. Al mateix saló, cara nord, hi ha una tercera finestra, des de la que es veuen els mobles que ja han baixat al carrer i han quedat apilats damunt la vorera. El cas és que ara hauria de pujar l’encarregat de la mudança, per dir-me que ja han acabat i que, tan bon punt ho tinguin tot carregat dalt del camió, marxen. Però qui gira enrere sóc jo. Miro d’endreçar aquest espai buit. Torno a disposar mentalment els mobles i els torno a retirar, una vegada i una altra. Els arranjo de diverses maneres i quan em sembla que assoleixo la distribució encertada, torno a treure’ls tot procurant no desvirtuar, no atenuar ni exagerar, l’especificitat de l’instant.

L’escriptura, sovint, és com la mudança, arrosseguem paraules i les disposem en formes i ordres diversos o les deixem a la vorera, quan no ens convenen, i les carreguem dalt del camió tot esperant que, potser, en un espai diferent, omplin de sentit un altre instant i en facin, tal vegada, un moment literari.

Rug_esfahan_detail

Sobre el terra de fusta ha quedat imprès el record de l’estora que els operaris de la mudança s’acaben d’emportar. Un rectangle gegantí, de tonalitat pàl·lida, en testimonia l’absència. Ha estat, com no podia ser d’altra, l’última peça. Les seves mides els ha obligat a buidar el saló-menjador per poder-la enrotllar amb comoditat, abans de carregar-se-la a l’espatlla. Han hagut de treure el sofà de pell, la taula amb les sis cadires i la vitrina on guardaven la vaixella de Nadal i el joc de cafè. Ara la cambra és buida i els dos finestrals mostren impúdics la seva nuesa; sense mobles ni cortines els raigs de llum del jardí travessen l’estança i res no els destorba. Si no hagués estat hivern, les fulles de la morera els ho haurien impedit i la penombra diürna hauria envaït l’espai esmorteint, encara més, el blanc de les parets. De la morera penja el gronxador de la filla, que ara balandreja, avorrit, mogut pel vent. Ningú no ha pensat a despenjar-lo.

Des de l’altre finestral es veu els operaris entrar i sortir de la finca. Carreguen mobles i els deixen amuntegats a la vorera, en un ordre escrupolós, prop d’on és aparcat el camió. El somier de matrimoni aguanta la vertical recolzat a l’armari, mentre la calaixera fa de topall i evita que recuperi la seva posició natural. Al seu davant hi han reclinat el mirall, embolicat amb una manta, deslliurat d’haver de reflectir un dormitori erm i retorçat. Identificar cada moble, recompondre cada habitació, hauria esdevingut una distracció fàcil i plaent per a qualsevol espectador, també per a la filla, però resulta un entreteniment dolorós per qui se n’ha d’acomiadar.

Els operaris han enllestit la feina abans del que hauria desitjat. Aixequen la rampa anivelladora i tanquen les dues portes de la caixa del camió. Un soroll sec que traspassa els finestrals. No arriba, però és fàcil d’imaginar, el grinyolar del pany articulat, quan el fan girar per posar-hi el cadenat. Després de revisar que no obliden res, pugen a la cabina, engeguen el motor i marxen. Al carrer només hi queda el fum del tub d’escapament, que triga uns segons a escampar. A casa, una còpia de l’albarà i el record de l’última conversa, “signi aquí, si us plau, on diu conforme client.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s