El que callem literàriament

Contràriament al que hom podria pensar, la música és, potser, la disciplina artística que més reconeixement atorga al silenci. Els músics el consideren un element essencial, cada nota musical té el seu silenci recíproc, amb la seva corresponent durada, i  la seva importància és tal que fins i tot n’han fet una transcripció gràfica:

Silencis_musicals.svg

En pintura, si m’ho permeten, el silenci també ho és d’important: són els espais en blanc, els trossos de tela no pintats. Els bons pintors d’aquarel·la excel·leixen en la dilució de colors en aigua per obtenir tonalitats úniques, més o menys transparents. Saben, però, que hi ha certes zones del paper que hauran de quedar sense pintar: el blanc, en l’aquarel·la, és l’absència de color i la pròpia làmina esdevé part de l’obra pictòrica.

1335955829736

I en la literatura? Doncs, en la literatura, acceptin-me el joc de paraules, el silenci és doblement mut, ningú no en parla i són ben pocs els qui el practiquen, la qual cosa no deixa de resultar una paradoxa.

Diguem-ho ja d’entrada: la ficció literària és feta de silencis i tan important és el que expliquem com el que callem. Les indeterminacions, els espais buits, els silencis narratius, són necessaris perquè la lectura esdevingui una activitat participativa, creativa, proveïdora de sentit. Els teòrics de la recepció diran que, en realitat, aquests espais buits són ineludibles, no fan més que reflectir una limitació inherent al text literari, que sempre precisa d’un receptor –un lector– que els empleni. D’acord. Passa, però, que en mans d’un bon escriptor, aquesta limitació esdevé condició de possibilitat i que darrere les millors obres, darrere els textos més reeixits, hi trobem sempre l’ús intel·ligent d’aquest recurs creatiu. Dit d’altra manera, el silenci, la indeterminació, els espais buits, són una necessitat de la qual els bons escriptors en fan virtut.

«Entre l’autor i el lector, els mots, a semblança de la moneda en una transacció, representen un valor exacte, sobre el qual no cal inquietar-se: l’intercanvi subtil de l’expressió i la comprensió, es fa per mitjà d’ells, però per damunt d’ells.»[1]


[1] Riba, Carles. La Fontaine traduït per Josep Carner a Clàssics i Moderns. Barcelona: Edicions 62, 1979

Nota: si tenen qualsevol dubte o dificultat a pensar-ho en termes literaris, reflexionin vostès sobre quin és, si no, el motor de l’erotisme.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s