D’incomoditats i pressentiments

lapiz-de-el-roto1

És quan la creació deixa de ser austera, quan l’obra esdevé repetició supèrflua, sense cap afany notable, que perd el seu valor –siguem honestos: si, arribats en aquest punt, en seguim dient creació, és per una generositat malentesa envers l’esforç realitzat, no pas pel reconeixement de la seva singularitat. Per tant, fóra més honest dir-ne simplement treball i referir-nos al seu autor com a l’operari que ha fet la feina.

És quan l’artista oblida el mandat de recórrer nous camins, dèiem, de cercar nous llenguatges sense defallir ni buscar refugi en ports prèviament conquerits, que comença el seu declivi –ja ho diu Susanna Rafart “en el declivi de tota obra literària hi ha la renúncia a la dificultat”–.

No hi ha veritats, no hi ha certeses. L’obra d’art és fruit de la incomoditat i el pressentiment. Aquest és l’ofici, no n’hi ha d’altre. L’artista ha de témer veure’s instal·lat en el confort –que sempre precedeix la caiguda– i n’ha de denunciar l’amenaça, tal com fa Cesare Pavese en el primer apunt dels seus diaris:

«Que alguna de les meves darreres poesies sigui convincent no treu pas cap importància al fet que les escrigui cada vegada amb més indiferència i amb més repugnància. Com tampoc no té cap importància que la inventiva em surti algun cop extraordinàriament aguda. Totes dues coses plegades s’expliquen per la desimboltura mètrica adquirida que troba un goig en forfollar dins d’un material informe, i alhora, pels meus interessos de la vida pràctica que en alguns poemes afegeixen exaltació passional a la meditació.

Allò que compta, en canvi, és que cada vegada l’esforç em sembla més inútil i més indigne i veig més fecunda que no pas la insistència en les mateixes cordes, la recerca, temps ha concebuda, de coses noves a dir i, per tant, de formes noves de construcció, per tal com la tensió és donada, inicialment, a la poesia, per l’afany de realitats espirituals inconegudes, però pressentides com a possibles.»

Avui, però, ni artistes ni seglars, del viure ja no en fem ofici: ens el trobem parat a taula, a punt per ser digerit sense cap esforç ni patiment en la deglució, només cal seguir-ne les instruccions (o arriscar-se a passar per un inadaptat)

elroto_novela

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s