Una presentació i molt més

SAMSUNG

No fer els deures quan toca, sovint, suposa haver de fer feina afegida. En aquest cas, però, ja m’està bé.

Dimarts passat vaig assistir a la presentació d’un llibre. Fins aquí, res de nou, vull dir res que no acostumi a fer quan l’autor o llibre a presentar em resulten interessants i sempre que l’agenda i l’ànim m’ho permeten. És sabut que el format d’aquestes presentacions és força previsible: l’editor o convidat de torn presenten l’autor i el llibre, i l’autor (quan hi és) parla de l’obra durant uns minuts, a vegades en llegeix un fragment, i acaba responent les habituals (poques) preguntes. Si el títol a presentar està escrit originàriament en una altra llengua, és de bona educació convidar-hi, també, el traductor. Pel que fa als parlaments, no cal dir que són igualment repetitius: l’editor explica, sobretot, la seva relació amb l’autor, el perquè hi va apostar, les dificultats per aconseguir-ne els drets i el lloc que ocupa en el catàleg de l’editorial o en el panorama literari; si hi ha convidat, mostra la seva amistat o l’admiració que té per l’escriptor de torn i n’exalta les qualitats (sempre que no sobrepassin les pròpies); el traductor parla de les dificultats que ha trobat en la seva feina, dels recursos emprats per salvar-ne els obstacles, de les traduccions consultades o del treball que han fet altres col·legues en altres llengües; finalment, l’autor explica de què va l’obra presentada, què representa en la seva carrera literària, què es va proposar aconseguir i, si és eixerit, mostra el seu agraïment envers l’editor (i el traductor).

Si tot és tan previsible i repetitiu, us podeu preguntar, per què hi vas? Doncs, perquè, de tant en tant, n’ensopego alguna de memorable. La d’aquest dimarts ho va ser. Que per què? D’entrada, hi eren tots representats: hi havia els dos editors que han participat en el projecte, el traductor, l’autor de l’obra i fins i tot una convidada que va llegir-ne, dempeus, uns fragments (no sé si també en va fer la tria). No va ser l’alineació de gala el que la va fer memorable, lògicament, sinó el què van dir. Perquè és molt poc habitual topar amb professionals de les lletres que manifestin obertament les seves mancances o febleses: editors que confessin trobar-se com “els directors del Liceu, quan s’incorporen a mitja temporada i ja tenen tota la programació tancada”; traductors que manifestin que “jo no sóc traductor, em sento un intrús”; o autors que reconeguin que “els escriptors semblem venedors, a les xarxes, als mitjans, etc., explicant què hem fet, què hem millorat amb el darrer llibre, i jo vull parlar de les meves incomoditats, amb el gènere, amb la llengua”.

Deia que vaig tard i no he fet els deures perquè el traductor ja ha penjat el text del que, més o menys, va dir. Deixin-me, però, que ho ampliï amb la transcripció d’algunes de les coses que es van apuntar en la conversa-debat que es va generar entre tots els de la taula, arran de les debilitats respectives i del registre lingüístic emprat per l’autor (i ho faig de memòria, que per això va ser memorable):

“Traduir és la millor manera d’aprendre a escriure. Es poden fer cursos d’escriptura o tallers d’aquests, però no hi ha altre manera millor que traduir” (el traductor)

“Vull parlar de les meves inseguretats com a autor. No em refereixo a la inseguretat  davant la pàgina en blanc, al bloqueig de l’escriptor. L’escriptor que es bloqueja no és escriptor, igual que el fuster que es bloqueja fent un moble no és fuster” (l’autor)

“El que hi ha en aquest volum poden ser contes, més o menys tancats, més o menys rodons alguns, altres no tant. A casa, quan ningú no m’escolta, d’aquesta mena de textos en dic «torso narrativo»” (l’autor)

“El català es la meva llengua materna, però quan vaig procurar traduir-me jo mateix em vaig adonar que he perdut el català com a llengua literària” (l’autor)

“La naturalitat, en literatura, és una convenció. És un tema de versemblança. És impossible escriure com parlem, reproduir exactament la llengua parlada. És com els indis de les pel·lícules, que parlen en anglès i ens els creiem” (el traductor)

I es va parlar del sentit de traduir del castellà al català, de la literatura en llengua castellana i catalana, de la tradició i facilitat d’una per parlar barriobajero i de les mancances i dificultats de l’altra, que tot just arriba al bordegàs. I de Luis Goytisolo i de Pere Gimferrer, d’Antagonia i de Radicalidades. I es va defensar la feina que estan fent editorials i traductors per generar obra i anar creant registre, i es van posar exemples d’altres traductors i d’autors d’altres editorials i…

… vaig haver de marxar perquè feia tard a una reunió que no vaig tenir (explicar per què em suposaria un altre post i, a més, potser no els importaria gaire). I mentre anava en metro cap a la reunió fallida pensava en tot el que s’havia dit, i en per què una presentació com aquesta només aconsegueix reunir les mateixes persones de sempre. Perquè, suposo que ja ho saben, nosaltres, els que hi assistim, també ens repetim gairebé sempre.

El llibre que presentaven és Les parelles dels altres, de Gonzalo Torné. Dono l’alineació d’aquest dimarts, per si queda algun despistat. 

Editors: Ignàsi Pàmies i Miquel Adam

Traductor: Joan Todó

Autor: Gonzalo Torné

Lectora: Nu Miret

Advertisements

Un pensament sobre “Una presentació i molt més

  1. Retroenllaç: Joan Todó i la seva traducció de LES PARELLES DELS ALTRES de Gonzalo Torné - labreu Edicions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s