Poètica inversa

Matí de Reis. Una nena, d’uns quatre anys, camina acompanyada de son pare. Van agafats de la mà. El pare li explica històries, potser per distreure-la o per fer més curt el camí fins a casa. De l’altra mà de la nena, la que no du agafada del pare, hi penja un ós de peluix. Tots tres, pare, nena i ós, formen una cadena de baules que belluga, còmicament desigual. De sobte, la nena deixa anar la mà del pare i s’atura davant la paret d’una casa. És una paret arrebossada, pintada de color terra, que té la part inferior folrada de pedres. La nena s’hi apropa, hi recolza la galta esquerra i obra els braços tant com pot mentre, amb les puntes dels dits, mira d’arribar a les pedres que li queden més lluny. Val a dir que l’alçada de la nena coincideix amb la de la filera de còdols i que l’ós, ara, rau mig esclafat entre el seu pit i la paret.

–¿Què fas? –li demana el pare–.

–M’agraden tant, les pedres –exclama la nena–, les abraço!

–Va, anem, que no arribarem mai a casa…

–Són molt fortes, aquestes pedres, perquè aguanten la paret!

–No, dona, no l’aguanten. Sota les pedres hi ha més paret, però no es veu. Aquestes pedres només hi són per fer bonic.

–Sí que era lletja la paret de sota, que la van tapar.

–Les hi van posar per fer més bonic, i perquè la paret no agafi humitat i no s’embruti.

–¿I què hi posaran damunt les pedres, perquè no s’embrutin?

–Res, damunt les pedres no hi posaran res més. No cal.

–… veus com són fortes, les pedres!

*

Tarda de Reis. Un missatge de Twitter, guardat dies enrere, em porta a obrir el blog d’Enric Bou. A la seva primera pàgina hi llegeixo aquest poema:

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

 m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

 com tampoc hom sap el nom de l’autor d’una marjada.

 Vicent Andrés Estellés: Horacianes (1963-1970)

233

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s