Strauss i Mahler: història d’un oferiment

DBPB_1954_124_Richard_Strauss

Landhaus Richard Strauss 

                                                                                 Garmisch 11.5.11

 Querido amigo:

Leo con gran jubilo que está Ud. mejor y en camino de superar felizmente esa fastidiosa enfermedad. Quizás sirva para alegrar algo esas melancólicas horas de la convalecencia la noticia de que, el próximo invierno, probablemente a comienzos de diciembre, actuaré con la Orquesta Imperial de Berlín, ejecutando su III Sinfonía. Si ello le complace, podría dirigirla Ud. (le gustará mucho la orquesta). Para mí sería una delicia volver a escuchar su primorosa obra bajo su batuta, por más que a mí me agrade dirigirla yo mismo. El ensayo preliminar lo haría yo, naturalmente, para ahorrar a Ud. esa lata, de manera que quede para Ud. como única tarea la satisfacción de interpretar su obra.Deseo fervientemente que se recupere del todo pronto, y le ruego acepte mis saludos y los de mi esposa, que ha seguido también con entrañable simpatía las noticias sobre su estado de salud.

                                                                     Su fiel y respetuoso amigo

                                                                                                                         Richard Strauss

Presente mis respetos a su esposa, suegra y hermana.

Aquesta és l’última carta que Richard Strauss va escriure a Gustav Mahler. No coneixem quina va ser la seva resposta, ni tampoc si n’hi va haver: Mahler moria set dies després i va ser finalment el propi Strauss qui dirigiria la seva III Simfonia, set mesos més tard, l’onze de desembre de 1911.

Tampoc no he esbrinat què va portar Strauss a escollir aquesta obra. Potser va ser un gest d’amistat, un mostra del seu reconeixement vers la III Simfonia, o tal vegada no va tenir elecció i va ser una imposició del mecenes de torn. En qualsevol cas, tal com miraré d’explicar tot seguit, és significatiu que fos aquesta la composició triada.

Posem-nos en antecedents. Mahler i Strauss s’havien conegut l’any 1887. Tots dos,  joves directors d’orquestra, viatjaven sovint arreu d’Europa i, quan coincidien en alguna de les seves destinacions, passaven llargues estones, asseguts en els cafès de Budapest, de Weimar, d’Hamburg, parlant de música i compartint inquietuds professionals i artístiques. La seva amistat va durar vint-i-quatre anys i només va veure’s interrompuda per la mort de Mahler. Tanmateix, la seva era una relació desigual, asimètrica: mentre que Strauss sentia un gran respecte per Mahler, el sentiment d’aquest cap a Strauss era de total admiració; en l’època en què Mahler només era reconegut com a gran director d’orquestra, Strauss ja destacava com a excel·lent compositor, digne candidat a succeir Wagner.

Cap al 1891, els dubtes, les inseguretats, les contradiccions de Mahler són ben visibles i contrasten amb la passa ferma i segura, fins i tot despreocupada, amb què Strauss afronta cada repte, cada composició, cada concert.

En cuanto a mis ‘partituras’, querido amigo, –escriu Mahler a Strauss– estoy a punto de guardarlas en mi pupitre. No se imagina el rechazo perpetuo que he de soportar por ellas. Contemplar cómo los señores se desploman de sus asientos y se lamentan diciendo que es una empresa imposible ejecutar una cosa así. A la larga me resulta insoportable. Es un eterno e inútil merodear de un sitio a otro con ellas bajo el brazo… ¡Dios mío! El mundo seguirá sin duda marchando sin mis composiciones”

Conscient de la frustració de Mahler, Strauss s’esforça a defensar i divulgar la seva obra i mira d’introduir-lo en l’ambient d’Hamburg, davant el totpoderós Hans Von Bulow. Dit en poques paraules, esdevé el seu protector.

El respecte i l’admiració, però, segueixen diferents patrons i es nodreixen en desigual mesura. Els qui pateixen els efectes de l’admiració vers algun col·lega de professió, i no arriben o triguen a fer fortuna, passen amb facilitat de la devoció a l’enveja. Mahler, possiblement afectat d’aquesta dolència, va saltar d’un extrem a l’altre:

Strauss destila tanto veneno que uno siente rechazo desde lo más profundo. Si esos son los frutos ¿cómo ha de amarse al árbol?… Es mejor, de lejos, comer el pan de la pobreza y seguir la propia estrella que venderse de esa manera. Tiempo llegará en que se separe la cizaña del grano, y mi momento llegará cuando el suyo haya terminado…

Frustrat per la manca de reconeixement, passa de considerar Strauss el seu únic amic a tenir-lo per únic rival, mira d’aconseguir les seves partitures, les hi demana personalment, les analitza, les estudia a fons i en parla amb altres col·legues per contrastar opinions. En aquest estudi detallat, que arriba a ser gairebé obsedís, hi ha qui ha vist la desesperació per conèixer quina era la clau de l’èxit de Strauss, quin era el seu encert, allò que el permetia innovar sense perdre el favor del públic i la crítica.

Però és possible, també, que l’objectiu fos un altre, i que Mahler les estudiés per mantenir-se fidel a sí mateix, per refermar-se en el seu estil, per descobrir i aïllar el que ell considerava que no havia de figurar en les seves obres, en la seva manera d’entendre la música, en resum, per evitar reproduir models i esquemes que considerava estèrils. És aquesta, potser, la lectura que cal fer del següent comentari:

… si los éxitos de Strauss no me hubieran abierto el camino, yo estaría todavía ahí clavado con mis obras, un monstruo a los ojos de todos, para mí representa un placer muy especial haber encontrado entre mis contemporáneos un compañero de armas y de creación de ese calibre. Schopenhauer recurre en algún pasaje al símil de dos mineros , que excavan sus pozos desde extremos opuestos de la misma montaña para encontrarse, llegado el momento, en su camino subterráneo. Así veo yo mi relación con Strauss.

Mahler tolerava malament les crítiques dolentes i encara pitjor si venien de Strauss, el seu company d’excavació. Aquesta ambivalència, aquesta presència de sentiments contradictoris, és el tret que acabaria definint no només la relació amb Strauss sinó la mateixa personalitat de Mahler:

Nuestro acuerdo en Viena –explica la seva esposa Alma a Recuerdos de Gustav Mahler– era que si yo recibía alguna noticia desagradable para él por la mañana, a la hora de comer tenía que conversar alegremente, porque de lo contrario  no soportaba la comida, de manera que sólo podía darle el mensaje después de la siesta, cuando hubiera descansado y fuera capaz de resistirlo…

Un segundo acuerdo, igual de peculiar, era que lo que el día anterior era correcto, al siguiente ya no tenía por qué estar bien. Así que me resultaba imposible decir: “Pero, Gustav, si ayer dijiste le contrario…” (y esto lo hacía muy a menudo), porque se reservaba el derecho a ser inconsecuente. A veces, esa cualidad me asustaba mucho, porque nunca podía estar completamente segura de lo que pensaba ni sentía»

Però, tornem a la carta que encapçala aquest post i coneguem l’origen de l’obra, la interpretació de la qual havia d’aixecar els ànims de Mahler, la seva III Simfonia.

L’any 1895 Mahler i Strauss van coincidir, encara que de forma individual, en un mateix projecte musical: ambdós havien llegit Nietzsche i va ser tal la impressió que els va causar que van decidir emprendre la composició d’una obra musical basada en el pensament del filòsof alemany. La manera amb què un i altre van resoldre el projecte, i la desigual fortuna que els va acompanyar, és una mostra més d’allò que els va separar sempre com a músics i compositors. Richard Strauss va tenir enllestit el seu famós Així parlà Zarathustra uns mesos més tard, l’agost de 1896, i el novembre del mateix any el presentava en públic. Gustav Mahler va començar la seva composició el mateix any que Strauss, el 1895, però va necessitar-ne més de set abans no la va poder estrenar, un cop més, amb l’ajut del seu amic i protector Richard Strauss. Després de varis intents de donar-li nom –Somni d’un matí d’estiu o La gaia ciència,  van ser algunes de les opcions descartades– la composició va quedar sense títol, era simplement la III Simfonia.

Strauss era conscient de la influència que exercia sobre Mahler. Anunciar-li per carta un futur concert en el que interpretarien la seva obra era, en el millor dels casos, un reconeixement cap a una simfonia trencadora, de grans proporcions, excessiva en tot, en el seu format d’interpretació, en la seva estructura, en la seva durada; una obra que definia clarament la personalitat del propi Mahler. En el pitjor dels casos, era un recordatori del seu deute moral, el de Mahler, vers la figura del qui havia fet possible la seva estrena, l’any 1902.

Recordem, també, que Strauss eximeix Mahler de l’assaig preliminar, per no fatigar-lo, i li ofereix interpretar l’obra directament. Quina hauria estat la seva resposta? Hauria deixat que el compositor muniquès, el miner que excavava el túnel des de l’altra banda de la muntanya, donés forma a la galeria? Hauria pogut estar-se de decidir quin havia de ser el punt de trobada? Tal vegada, el que Strauss expressava com una atenció, tenint en compte la mala salut de Mahler, no era més que un afany de protecció –un més–, aquesta vegada, amb els músics de la seva Orquestra Imperial de Berlín: són prou coneguts el nivell d’exigència i el mal caràcter de Gustav Mahler a l’hora d’assajar i dirigir:

En cierta ocasión –explica la seva dona, Alma–, Mahler no dejaba de atormentar a los miembros de la orquesta durante los ensayos de la Quinta de Beethoven por culpa de los tres primeros golpes, hasta el extremo que algunos se levantaron para marcharse y otros permanecieron indignados, dispuestos a ejercer una resistencia pasiva. Mahler lo vio y exclamó:

–Señores, guárdense toda su furia para la interpretación. Quizás entonces, finalmente, interpretemos el inicio como es debido.

Strauss havia dit, en més d’una ocasió, que la seva obra preferida de Gustav Mahler era la IV Simfonia. Ni tan sols la V, tan famosa entre nosaltres per figurar en la banda sonora de la pel·lícula Mort a Venècia, li mereixia la mateixa atenció:

Hace poco –escriu Strauss a Mahler–, en el ensayo general, me ha sido concedido disfrutar una vez más de su 5ª sinfonía. Lo único que lo estropeó algo fue el pequeño Adagietto. Naturalmente, es lo que más ha gustado al público, y eso le está a Ud. bien empleado. 

Per què, doncs, va triar Strauss la III Simfonia? 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s