L’última cinta de Krapp

foto_krapp

L’última cinta de Krapp, o simplement Krapp, que és tal com la vam veure titulada aquest cap de setmana al Teatre Ponent de Granollers, és un clar exponent del minimalisme que caracteritza l’obra teatral de Samuel Beckett.

Dalt l’escenari una taula d’oficina, petita i tronada, una cadira i uns quants arxivadors de cartró, escampats a terra. Damunt la taula, una làmpada, un vell magnetòfon i un micròfon. Rere d’una paret, amagada, una ampolla de vi. La resta, en penombra. Aquests són tots els elements de que disposa Victor Álvaro per donar vida al seu personatge.

Quan Krapp surt a escena descobrim un individu d’una comicitat inesperada, que camina acceleradament i corre de punta a punta de l’escenari, fins esbufegar i asseure’s esgotat darrere la taula, de cara al públic. Tanmateix, darrere les rialles que provoca l’aparició sobtada d’aquest clown, no triguem a descobrir un personatge vell, trist i solitari. Un personatge que, ara sí, encaixa a la perfecció amb l’imaginari beckettià: Krapp és, un cop més, l’individu descurat, miop i maldestre, que es val de la repetició mecànica de cada gest, de cada sospir, de cada paraula, com d’una crossa en què poder-se recolzar, aclaparat per l’excés de sentit –o la insensatesa– de tot plegat.

Més enllà del seu maquillatge, propi del teatre expressionista alemany, el Krapp de Victor Alvaro és un personatge d’una gran força expressiva i d’un gran impacte visual. Aquesta riquesa interpretativa, que es manté durant tota la representació, es fa força evident en les estones en què Krapp resta en silenci, en els moments en què l’únic so que sentim és el d’una ampolla de vi que es destapa, el d’un got que s’omple, o el d’una veu prèviament enregistrada, que ara escoltem reproduïda pel vell magnetòfon.

Krapp viu negat en els seus records, però a diferència d’altres personatges de Beckett, que els perboquen en veu alta, insensibles a l’efecte de les seves paraules –pensem en el protagonista de Primer amor o en la Winnie d’Els dies feliços–, ell els té guardats en cintes (bo-vi-nes, repetirà sorprès per la sonoritat de la paraula) que té perfectament classificades, malgrat l’aparent desordre, i que ara es dedica a escoltar prèvia selecció aleatòria: un llibre de registre, obert a l’atzar, determina quin número de cinta triar i en quin arxivador trobar-la.

Krapp té enregistrada la seva vida i la veu que ara escolta és la veu d’una memòria inclement, que no pot ser falsejada perquè ha quedat fixada en les cintes. El magnetòfon es l’encarregat d’interpretar l’altre Krapp, el de la seva joventut, el que ocupava el temps a “separar el gra de la palla”. És un personatge més de l’obra, que  articula paraules i fonemes que el vell Krapp ha oblidat. És la seva pròpia veu i, tanmateix, l’hi és estranya. Sol i alcoholitzat, Krapp viu amb l’única companyia d’aquests records reproduïts de manera impecable per aquesta veu implacable. Quan el record és avorrit o es fa insofrible, l’única opció és canviar de cinta –menjar-se un plàtan o veure’s un, dos, tres gots de vi, seran distraccions no del tot eficaces–.

L’última cinta de Krapp va ser escrita en anglès, per a ser interpretada per Patrick Magee, un actor nordirlandès, famós per tenir una veu i un accent força peculiars. La veu de Victor Álvaro, la que sentim en directe i la que ha estat enregistrada, manté aquesta peculiaritat, aquesta sonoritat estranya. És en la seva pronúncia que descobrim la personalitat de Krapp. Perquè, al cap i a la fi, què en queda de Krapp que no siguin paraules?

images

Deia Samuel Beckett que escriure teatre, per contraposició a escriure una novel·la, és un alleujament. Desconec si Victor Álvaro coneixia aquesta afirmació quan va pensar en el final del seu Krapp, que ara no desvetllarem. En qualsevol cas, celebrem que sigui, també, un alleujament per a l’espectador.

Tampoc no sé si la companyia Gataro i Victor Álvaro –responsable, a més a més, de la direcció de l’espectacle i de la traducció del text original al català– tenen previst representar Krapp en altres teatres. Si és així i tenen l’ocasió d’anar-hi, no s’ho perdin. Es faran un gran regal.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s