Camino entre cavallons. Miro els terrossos de terra que jauen, abandonats, a sol i serena. Han estat furgats i giravoltats per l’autoritat d’una rella que avança amb determinació geomètrica. Són les restes interines del pas decidit d’una arada.
La feina ha estat impecable. La dentada ha clavat els fulls amb violència i de la terra n’han sortit borbolls de sang coagulada. Res no l’ha aturada, grumolls esventrats rauen pertot. L’extensió i el rigor de la cavada fan impossible mesurar el dolor de la ferida.
El tall de l’acer és net quan la terra és humida, tant li fa qui arrossegui l’arada. Després del tumult, el silenci. El silenci i el traç d’un solc obstinat, a mercè d’uns cavallons que esperen, amb paciència, la propera rebolcada.
Restes d'inestabilitat 