El cel de Puig d’Olena (1/2)

Aquests darrers dies he estat llegint Pla, El carrer estret, Sagarra, La ruta blava, i Màrius Torres, alguns poemes esparsos i el recull d’escrits titulat Les coses tal com són. Exceptuant Sagarra, amb qui ara mateix tinc un deure particular, la tria de títols i autors ha estat del tot involuntària, vull dir sense cap més intenció que la de gaudir de la seva lectura; i, per descomptat, gens arriscada. Però, ja és això, no sento la més mínima pressió per sortir a la descoberta de nous talents, ni perdo hores de son per estar al corrent de les últimes novetats.

Pla i Sagarra, tan oposats i tan parells alhora. Salpar del carrer estret per travessar l’oceà, veure el món per un forat i tornar-lo a fer passar per un embut, adonar-se’n que, al capdavall, no són nàutiques ni terrestres les milles que separen l’Empordà de la Polinèsia, ni són tampoc les il·lusions i misèries de la gent que hi viu, les que fan palesa la distància, sinó l’accent i la grandària dels adjectius que hi posen l’un i l’altre.

I Màrius Torres? La sensibilitat d’en Màrius Torres, de Puig d’Olena estant, és de tal nitidesa que, posada en horitzontal, bastaria per reflectir els mateixos cels que embolcallen Pla i Sagarra, a Torrelles i Papeete, i encara més enllà.

CANÇÓ A MAHALTA

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixesquan te’n vas,

i un moviment de branca entre dos aires, lliure,

en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.