La nafra

 

Puede estar dotado de extraordinarias cualidades, ser dueño incluso de una gran erudición, pero un escritor es algo más que alguien que escribe libros […] El hecho de que escriba no lo convierte en escritor; puede ser capaz de escribir la primera […] y hasta la segunda parte de su obra, pero, incapaz de llegar a una conclusión, no estar en condiciones de escribir la tercera. Si, en su ingenuidad, sigue adelante (tentado por la idea de que todo libro ha de tener una conclusión) y la escribe, al hacerlo renuncia claramente y por escrito a toda pretensión de llegar a ser escritor. Pues si bien es cierto que sólo si la escribe satisface su aspiración de que lo tengan por tal, no menos cierto es, por sorprendente que parezca, que al escribirla renuncia a tal reivindicación. Si hubiera caído en la cuenta de la nula razón de ser de esa tercera parte, se habría mantenido fiel al adagio latino tacuisset, philosophus mansisset [si se hubiera callado a tiempo, por filósofo lo tendríamos]

Søren Kierkegaard.

La cita la recull Gabriel Josipovici a ¿Qué fue de la modernidad? , l’obra en què l’autor de Moo Pak es demana per què hem deixat de ser moderns, per què hem abandonat l’intent d’anar més enllà i hem optat per camins més còmodament transitables. Resumint, des de la literatura i aprofitant els exemples que posa el mateix Josipovici, què hi ha en l’obra de Woolf, Beckett o Kafka que no hi és en la de Philip Roth o Julian Barnes.

Com és de suposar, el llibre no dóna una única resposta –si és que en dóna cap–. Possiblement sigui el mateix Kierkegaard, que l’acompanya en diferents capítols del llibre, l’autor que posa el dit en la nafra: «para llegar a la conclusión, primero hay que reconocer que falta; y entonces echarla en falta a rabiar.»

Anuncis

11 pensaments sobre “La nafra

  1. I Josipovici es considera, ell mateix, posat en el camí incòmode de transitar? Pregunto (no sense una certa ironia, ho reconec). Potser perquè a mi m’han donat tant Kafka com Roth, per exemple, i trobo una certa boutade (hem deixat de ser moders, bufa, un altre!), o d’una certa arrogància, sense saber-ne el context, la pregunta de Josipovici. També potser perquè no em va agradar el tan celebrat Moo Pak (no hem deixat de ser pedants!) i, com tothom, també tinc la mà trencada a adobar les pròpies fòbies (i fílies, ep!).

    M'agrada

  2. Ets ràpida, Teresa! Ja sabia jo que contraposar en Roth a la modernitat faria mal… com veig que n’ha fet, també, el Moo Pak! 😉

    No, el Josipovici no es posiciona ell mateix. Només es demana per què no gaudeix tant amb aquests autors com ho fa quan rellegeix els “moderns”, i mira de donar resposta a per què hem optat per una creació més “planera?”, menys “arriscada?”, menys “costeruda?”

    M'agrada

    • Ràpida, depèn. M’has enxampat en un break :-). Moo Pak ha fet mal? També depèn: per mi sí, perquè em sembla un bluf (potser només és que em va avorrir), però només és una opinió.

      I tant si es posiciona, doncs, quan diu que gaudeix més amb “els moderns”! Això de més planera, menys arriscada i menys costeruda també és una opinió, per més que sigui seva. Gens d’acord, i per altra banda potser no ha llegit el que també hauria de llegir dels posteriors (Vonnegut, DFW, Saunders, etc.). Molta xerrameca gratuïta, la seva, m’arrisco a dir. Dels tres “moderns” que anomena, jo, ara, només em quedo amb Kafka. Havia llegit quasi tot de la Woolf, i ara em sembla que no podria, que no l’aguantaria. I per què coi, generalitza? A mi m’agrada Roth i no gaire Barnes, però això no vol dir res a banda del gust personal. I etcètera.

      Gràcies per la tribuna i una abraçada!

      M'agrada

  3. Només per aclarir: els “planera”, “costeruda”, “arriscada” són meus. Intenten recollir la seva opinió, això sí. Quant a que el llibre no passi de ser això, mera opinió, el mateix Josipovici reconeix el to personal i subjectiu de les seves apreciacions –encara que té la voluntat de convèncer el lector, lògicament.

    De Beckett, que no me’n dius res, en parlem un altre dia.

    Gràcies a tu per passar per aquí!

    M'agrada

    • Entesos. Però em fa molta mandra llegir-lo, la veritat.

      Quant a Beckett, poca cosa: em sembla que de jove vaig llegir ‘L’innommable’ (quantes coses fetes ja fa tants anys, ai!) i després vaig veure un parell de ‘Godots’ representats, un amb la Lizaran, i amb el teatre llegit no puc. Ara també em vaig perdre el ‘Primer amor’ que va fer l’Arquillué. Però també em fa molta mandra aprofundir-hi, la veritat, i no sé ben bé per què; allò de les manies i fòbies, ja veus.

      M'agrada

      • Entenc perfectament la mandra, a més, per si et serveix de consol o de justificació moral –que segur que no necessites–, sàpigues que no he trobat el que buscava.

        Ara bé, de Beckett n’hauríem de parlar i molt, sense cap pretensió de res, simplement com a questió personal: hi ha un abans i un després de llegir-lo. Jo no sabia qui era, aquell senyor, i amb disset anys vaig topar amb Molloy. Vaig quedar en estat de un xoc. Després van venir Malone, l’Innombrable, Godot, Detritus, Final de partida, … El dia que coincidim en alguna presentació o que fem un cafè, en parlem tant com vulguis.

        Gràcies pels comentaris!

        M'agrada

  4. He llegit el llibre. Versió Kindle. I m’ha semblat una mica longànime. Sobretot quan parla del desencantament del món. Si bé la cronologia l’encerta, s’equivoca quan diu que el desencantament va culminar a finals del XVIII. Hi ha llocs del planeta on encara perviu, i n’hi ha d’altres on acaba de tornar a començar. Poc treball de camp, el bo d’en Josipovici.

    M'agrada

    • He de confesar-li que el trobo un llibre fallit. Probablement l’objectiu és massa ambiciós, i certament és difícil passar dels sentiments i les percepcions subjectives a l’estètica. Potser és per això mateix que les parts que més m’han satisfet són les que estan més properes a la ficció o al record personal, quan Josipovici explica la impressió que aquests autors li han causat com a lector o espectador. Definitivament, em quedo amb el Josipovici de ficció abans que amb l’assagista.

      M'agrada

      • A mi m’ha fet pensar en el món editorial. Un llibre es tradueix i fa forat, i després volem llegir-ho tot, d’aquell autor. La qüestió és que això se sol fer en desordre, no trobes?

        M'agrada

  5. Sí, això passa, i llavors perdem el sentit de l’evolució –ascendent o descendent– d’un autor i hem de recompompondre la seva figura com si fos un trencaclosques. En aquest cas, però, va ser el llibre que em va trobar a mi –ja saps on–, hi ho va fer pel tema que tractava. És cert que haver llegit Moo Pak va empènyer la decisió de compra –després de les reflexions dels caminants, ¿què no seria capaç de fer Josipovici traient l’assaig dels jardins?–. I, no, crec que no ha funcionat. La qual cosa, d’altra banda, m’omple de satisfacció –com als monarques– perquè em confirma, una vegada més, que no hi ha un espai ni un gènere idoni per a la reflexió, que ens movem per marcs preestablerts i acceptats que són només això, marcs.

    Uff, sembla que el dinar ha estat més dur del que pensava…

    M'agrada

  6. Com que no puc respondre a dalt (sobre Beckett) ho faig aquí: sobre el cafè, encantada, però abans hauré de fer els deures! Pel que fa a presentacions, en attendant Pujol ;-).

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s