Bellow, Herzog i l’argúcia literària

Si vostès han llegit Herzog, de Saul Bellow, segurament recordaran aquesta petita història. És un conte que el protagonista explica a June, la seva filla:

–Papá.
–Dime, June.
–No me has contado lo del más-más, que es muy gracioso.
Estuvo unos instantes sin recordar de qué se trataba. Por fin, cayó en ello:
–Ah, ¿te refieres a aquel club de Nueva York donde todos los socios son lo más que hay en cada cosa?
–Sí, ése es el cuento.
Estaba sentada entre sus rodillas en la silla. Él procuró hacerle más sitio.
–Pues, verás. En esa sociedad todos los que pertenecen a ella tienen que ser lo más, lo mejor, en cada actividad o de cada tipo físico. Por ejemplo, hay el calvo de más pelo y el peludo más calvo.
–Y la más gorda de las mujeres delgadas.
–Sí, y también la más delgada de las gordas. El enano más alto y el gigante más bajo. Todos los tipos humanos entran en la asociación. El más débil de los hombres fuertes y el más fuerte de los hombres débiles. El más tonto de los listos y el más listo de los tontos. El más estúpido de los sabios y el más sabio de los ignorantes. También hay en ese club gente como los acróbatas lisiados y las bellezas feas.
–Y ¿qué hacen, papá?
–Pues, los sábados por la noche dan unas cenas con baile. Luego celebran un concurso.
–Sí, para poderlos distinguir.
–Exactamente. Y si eres capaz de distinguir el más peludo de los calvos del más calvo de los peludos, ganas un premio.

Aquesta escena entranyable la trobem en un dels moments més reeixits de la novel·la: després de mesos de no saber-ne res i ni tan sols poder-s’hi apropar ­–per culpa de l’amenaça de denúncia de la seva ex-esposa Madeleine– Herzog aconsegueix trobar-se amb la seva filla i emportar-se-la a fer un tomb (de conseqüències imprevisibles). La nit abans, desesperat, Herzog ha estat rondant pel perímetre de la casa, amb una pistola a la butxaca. La pistola està carregada amb dues bales. Mentre inspecciona el terreny, recorda un bloc de ciment que havia fet servir per arreglar la finestra del bany i aprofita per enfilar-s’hi. D’allà dalt estant veu la June que juga amb l’aigua de la banyera. És una escena emotiva, que desperta tota la tendresa de Herzog, però que, com tots els moments de felicitat, no passarà de ser un instant fugaç: de sobte, veu una mà d’home que tanca l’aixeta i comença a ensabonar la petita June, la seva June. És la mà de Gersbach, suposadament un dels seus millors amics, actual parella de Madeleine. En dues línies passem dels sentiments més delicats i tendres al desdeny i odi més absoluts, amb l’afegitó de saber que el protagonista porta una pistola carregada amb dues bales. Unes pàgines més endavant, mentre Herzog volta amb la June, Bellow ens regala l’escena que encapçala aquest post. Es tracta d’una història “vàlvula”, un mecanisme que Saul Bellow domina a la perfecció, i que obra i tanca a plaer, per mantenir l’interès del lector en el soliloqui d’un professor fracassat, pare de dos fills, divorciat per segona vegada, traït per la dona i l’amic, desenganyat del món i de la societat en què li ha tocat viure i incapaç d’enllestir Les arrels del romanticisme, l’obra magna que, creu, ha estat cridat a escriure. Un història, certament, poc atractiva. El dolor, la separació, la frustració, l’han fet quasi embogir i Herzog passa els dies tancat en una casa al mig del bosc, escrivint cartes els destinataris de les quals són personalitats històriques o mundanes, vives o mortes, conegudes o llegides, que han tingut alguna relació amb ell o han influït la seva persona. Cartes que mai no arribaran al destinatari però que li permeten expressar tot el que pensa i intuir tot el que sent. Perquè Herzog no està dotat per als sentiments, n’ha fet sempre una categoria intel·lectual més, o això li han fet creure.

A veces se preguntaba si no pertenecería él a una clase de gente secretamente convencida de que tenía una especie de arreglo con el destino; esa gente, que, a cambio de su docilidad e ingenua bondad, se creen protegidos de las peores brutalidades de la vida.

Si abans he parlat de soliloqui, no és pas perquè no hi surtin altres personatges –a banda de les dues ex parelles, els sogres, el pare, la mare i els germans, la novel·la és farcida de personatges secundaris, alguns d’ells extraordinaris– sinó perquè el lector té sempre la sensació que és Herzog que els fa parlar, i que el que diuen ens arriba sempre filtrat pel propi protagonista, obsedit en les seves reflexions i circumloquis. Herzog és, en aquest sentit, una novel·la d’interiors. De vegades, feixuga, densa, espessa, per moments depressiva –convé dosificar-la–, però també d’una ironia finíssima, plena d’humor i d’una nuesa descarada, com podran comprovar si tenen ocasió de llegir les cartes de Saul Bellow, si més no, la correspondència que l’autor va mantenir amb amics i col·legues, en el període 1959-61: les disputes matrimonials amb la seva esposa Sasha (Madeleine en la novel·la), l’angoixa per no saber res del seu fill Adam (June), el retrat despietat de Jack Ludwig (Gersbach), fins i tot la fugida a Europa o la suposada gonorrea fruit del seu viatge a Polònia, tot ho trobaran narrat en primera persona, en la seva versió original. I és que Herzog és un exercici terapèutic, una catarsi literària que permet Saul Bellow superar un moment de profunda crisi personal.

A Richard Stern, sense datar (1960)

Querido Dick:
Herzog me tiene hundido. Como pasa alguna vez en la página cien, mi falta de planificación, o la astucia inconsciente, me alcanza y estoy de nuevo en el Montreal de 1922, intentando meter un borracho en la cama, y no estoy seguro de si sabré qué hacer cuando se duerma. Dios proveerá, mira los lirios cómo crecen: ¿acaso escriben libros?

A Alice Adams, 10/IX/1960

Querida Alice:
La única cosa segura es escribir un libro. Yo tengo uno nuevo sobre la mesa y todas las demás penas se han ido. Esta es la forma que adopta ahora cualquier rechazo a ser infeliz, y supongo que me salva de una negativa meramente obstinada.

jp-book-2-articleLarge

Saul Bellow veu alleugerir el patiment mentre escriu la novel·la; Herzog, el personatge, ho fa mentre pensa les cartes i tria els destinataris.

Tengo que mantener tirantes las tensiones sin las cuales los seres humanos no pueden ya ser llamados humanos. Si no sufren, se alejan de mí; es como si me los borrasen. Por eso, para evitar que se escapen, he inundado al mundo con cartas. Los quiero ver en forma humana. Para ello, conjuro todo su ambiente y los cojo en medio de éste. Pongo todo mi corazón en esas construcciones mentales. Pero no son más que eso: tinglados que yo armo.

Al final, ambdós, personatge i autor, són rescabalats per l’escriptura i, ens atrevim a dir, per l’argúcia literària: Bellow inverteix els elements, i el que en la vida real va deixar escrit i objectivat en les cartes –els fets concrets, la notícia del divorci, els problemes econòmics, les discussions familiars– s’ha transfigurat en el guió i argument de la novel·la; el dolor, la desubicació, la frustració, en definitiva, els sentiments més punyents, han quedat instal·lats en les cartes que escriu Herzog, el personatge:

Mi querido, sabio e imbécil Edvig –escriu Herzog al psiquiatra que ha estat tractant la seva dona i ell mateix: Quizá la simple desaparición del dolor sea una gran parte de la felicidad humana.

Les novel·les, totes, tenen una representació gràfica que permet descriure-les. Algunes presenten una paràbola quasi perfecte, amb un crescendo i decrescendo mesurats i ben equilibrats. D’altres, després d’una arrencada fulgurant, es desinflen progressivament, i arriben al final, exhaustes, com els corredors de la marató quan fan l’entrada a l’estadi. A l’altra banda hi trobaríem les de crescendo sostenuto, una pujada continua que obliga el lector a aturar-se i agafar embranzida per poder creuar la meta i respirar –o a abandonar-les quan no són mereixedores de l’esforç que se’ns demana–. Les que presenten un perfil de dents de serra també fatiguen, perquè forcen el lector a estar pendent de quan apareixerà la propera pujada i el distreuen i el confonen a l’hora d’escatir si en les baixades de cada pendent hi ha inclosa o no la solució final, o si les pot saltar tot aprofitant l’impuls que ja porta. Amb aquestes gràfiques, més la dels llibres plans, espècimen sublim quan són ben escrits, tindríem el perfil de la majoria de novel·les que llegim habitualment. Si vostès han llegit Herzog potser estaran d’acord en què no hi ha una única gràfica que ens la representi, o en tot cas, en què la que millor li escau és la dels graons d’una escala que pugem per baixar, com succeeix en les formes de M.C. Escher o en aquesta altra d’Olafur Eliasson (per cert, si jo fos client de l’auditora KPMG –l’escala es troba situada a les seves oficines de Múnich–, no sabria com prendre-m’ho):

7116381751_1a797cbe1c_b-620x713
Els deixo amb una darrera vàlvula:

Existen tres mil millones de seres humanos, cada uno de ellos con algunas posesiones, por pocas que sean, cada uno de ellos un microcosmos, por pobre que sea. Sí, cada hombre tiene un tesoro peculiar, algo suyo y distinto, aunque sea un mendigo. Hay un distante jardín donde crecen los objetos raros, y allí, en una deliciosa penumbra verde, pende, como un melocotón, el corazón de Moses E. Herzog.

Anuncis

6 pensaments sobre “Bellow, Herzog i l’argúcia literària

  1. Benvingut, Alberto.

    Certament, Herzog és immens. Un cop llegit, no pots treure-te’l del damunt, com si res no hagués passat. Pel que fa a l’article, procuro seguir el consell de W.H. Auden quan va dir que ressenyar llibres dolents no és només una pèrdua de temps, sinó que, a més, espatlla el caràcter.

    Gràcies pel comentari, m’alegro que t’hagi agradat!.

    M'agrada

  2. He de confessar que Bellow sempre m’ha costat molt i no sé explicar-me per què. Ara, després d’aquest article tan magnífic, tornaré a agafar Herzog. Ah, i el consell d’Auden, perfecte. Salut!

    M'agrada

  3. No és un llibre fàcil d’empassar, és cert, i Herzog, el protagonista, t’arriba a posar dels nervis. Però si li agafes el to, se t’acabarà fent un personatge fatídicament entranyable.

    Gràcies, David. Seguim en contacte!

    M'agrada

  4. T’he llegit havent dinat i no m’he adormit, al contrari: gràcies. ‘Herzog’ és immens i el teu text magnífic. No he llegit les Cartes, però pecat confessat, penitència immediata: me l’acabo de comprar esperonada pel que dius (reclama una comissió a Alfabia i a Amazon, a veure què :-)). Salut!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s