Desfaig la maleta i m’assec a escriure. Sento ploure. Aturo la feina i m’alço, per estirar les cames i perquè no em ve res més a dir. Miro per la finestra. Els llums dels fanals, reflectits damunt l’asfalt, simulen petites llunes tremoloses de formes inversemblants.
Et veig passar, carrer avall. L’aigua que cau pel finestral enterboleix la teva figura i et fa gairebé tan anònima com el so mut de les teves passes, però ets tu. Camines i rius mentre mires d’aixoplugar-te inútilment sota un diari.
Un home marxa al teu costat. Du ulleres, pantalons texans i una gavardina llarga, de color marró. Compartiu aixopluc. Amb el braç esquerre aguanta el diari; el dret no el puc veure, encara, et porta agafada per la cintura. Parla, i el que diu et fa gràcia, i rius amb aquella alegria una mica ximple dels que caminen, per plaer, amarats sota la pluja.
Us veig marxar, fent esses, esquivant els tolls que aneu trobant. Porteu les espatlles i l’esquena ben molles. Fa estona que el diari ha deixat d’arrecerar-vos, però us entesteu a sostenir-lo plegats damunt vostre. Potser per oblit, potser per por de no saber què fer-ne, d’unes mans lliures, quan el cos de l’altre és tan a prop.
Restes d'inestabilitat 
Una mica de tardor a l’estiu ve molt de gust. Un parèntesi. Petit. Gràcies, de debó.
Ah, i per la banda sonora, també.
Vagi fent.
M'agradaM'agrada
Gràcies, amic! A les Restes, amb tant de sol, ho passem fatal.
M'agradaM'agrada