Home cinema

marks64_1

Divendres passat va arribar a casa un d’aquests aparells que els fabricants d’electrònica anomenen “home-cinema”, és a dir, un reproductor de pel·lícules que procura imitar les condicions que hom troba a les sales de cinema, amb la pueril intenció que els televidents, des del sofà de casa estant, en gaudir de la qualitat d’imatge i so que ofereixen, s’hi sentin traslladats.

Lluny de traslladar-me fins a cap sala, l’arribada d’aquest “cinema a casa” m’ha portat a evocar les tardes de diumenge de la meva infantesa, quan el pare o la mare, estirant el fil d’algun record viscut, ens proposaven “passar” pel·lícules. No cal dir que la proposta rebia un sí unànime per part de tots els germans i d’immediat recollíem la taula, obríem l’“armari de les fotos”, on hi guardàvem els àlbums i les càmeres, agafàvem el projector –el “Súper 8” en dèiem– la pantalla i el calaix de les pel·lícules, i corríem amb tot l’embalum cap al menjador per muntar la parada i començar la sessió.

Eren pel·lícules familiars. Jo, el més petit dels germans, n’era un incondicional. No m’hauria cansat mai de visionar aquells filmets, que duraven entre 5 i 15 minuts, els més llargs. A cada projecció em semblava trobar-hi escenes noves, algunes oblidades i moltes altres desconegudes, que havien estat enregistrades quan jo encara no havia nascut.

Mentre preparàvem la pantalla, el pare buscava la pel·lícula de l’esdeveniment en qüestió, remenava el calaix i llegia, a l’atzar, els títols dels rodets que anava trobant: “Vilanova 19__”, “Comunió de __ ”, “Ball de disfresses”, “Nadal i Reis 19__”, “Aniversari de __”, “Ral·li de Sitges”, “Sopar de Cap d’any”, d’aquesta manera fèiem la tria de la sessió d’aquella tarda. Quan la pel·lícula era muntada, apagàvem els llums i el menjador quedava a les fosques, il·luminat només amb la claror de les escenes que s’anaven succeint a la pantalla. La majoria de pel·lícules eren en blanc i negre. I mudes, fet que provocava que la mare i l’àvia acompanyessin la projecció amb comentaris sobre els llocs i la gent que hi apareixien, i que sovint s’encetés una discussió sobre si tal persona no hi era perquè aquell dia estava malalta, o si el que passava és que ja era morta. Pot semblar estrany, però a les famílies més o menys extenses aquestes coses passen, a còpia d’anys els records s’acumulen i no sempre és fàcil situar-los en l’ordre que els pertoca. El cas és que aquests debats els portava a explicar-nos històries que anaven més enllà de les imatges enregistrades, i a mi m’agradava imaginar com havia estat la seva vida, abans que jo hi fos, com eren aquelles cases on jo no havia viscut, qui eren aquells oncles que jo no havia conegut o aquells amics que havien compartit moments estel·lars de la nostra la família.

Quan ja portàvem vistes quatre o cinc pel·lícules, començaven els problemes, el projector s’escalfava i el rodet s’enganxava i feia trontollar la imatge projectada, com si tot el que s’hi veia, objectes i persones, hagués estat afectat per alguna malaltia neurològica estranya, per una mena de pandèmia. Al final la pel·lícula quedava totalment travada i la imatge es cremava. Llavors el pare renegava d’aquell “Súper 8”, desenredava el rodet, plegava les potes del projector i el tornava a guardar dins la caixa. Damunt la taula quedaven esteses totes les pel·lícules que havíem triat i que ja no veuríem fins a la propera sessió. A mi, aquell final em semblava injust, perquè n’era un incondicional d’aquestes sessions, ja ho he dit, i perquè no entenia que, efectivament, un “Súper 8” pogués fallar d’aquella manera.

cine exin

Anys després els Reis em portarien un Cine Exin com el que veuen en aquesta imatge, però aquest és una altre capítol, en color, que em reservo per a una altra entrada.

  *

Hi ha una mena de misteri en les pel·lícules en què hi apareixen éssers estimats enregistrades abans d’haver-los conegut o tenir-ne memòria. Veure’ls caminar, riure, gesticular, és evidenciar la seva individualitat, és visionar el temps que t’ha precedit, projectar l’espai que t’ha estat reservat abans no l’ocupessis. Tal déus minvats, ens sabem creadors d’un destí pretèrit. Quan el rodet s’acaba i encenem els llums, restem altre cop nus i vulnerables, davant tot el que ha de succeir i no coneixem, encara.

Advertisements

3 pensaments sobre “Home cinema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s