El lloc que ens pertoca

Tinc un gran respecte per les sargantanes. També pels rèptils, en general. La cosa ve de lluny i està fonamentada: dec a una sargantana el primer indici de la nostra feblesa, la primera sospita que, comparat amb la resta d’éssers vius, l’ésser humà no devia ser tant fort ni molt menys tan important com jo creia.

Va ser un migdia, mentre dinàvem. Val a dir que llavors les famílies dinaven i sopaven plegades i a casa nostra, tal com passava en la majoria de les famílies ordenades, no es començava a dinar fins que tothom era a taula. Els àpats eren l’espai idoni per a la posada en comú o, si més no, per intentar-ho. Anem als fets. Jo devia tenir quatre o cinc anys. És prou sabut que les mides dels objectes, com les de les distàncies, amb l’edat i el pas del temps canvien. Fossin quines fossin les mides reals, el cas és que a mi aquella taula de vuit persones em semblava molt i molt llarga, i que el lloc que jo hi ocupava, al bell mig d’un dels costats, entre la mare i el germà gran, era l’ideal per a sentir-ho tot i no entendre res. A cada àpat es repetia, si fa no fa, la mateixa escena: el pare i l’avi, asseguts l’un davant de l’altre, al cap de taula, reprenien la discussió política que havien deixat a mitges en l’àpat anterior; la mare i l’àvia, cadascuna a la dreta del seu home, continuaven la conversa que havien endegat a la cuina; i nosaltres, els quatre germans, ens explicàvem l’última picabaralla escolar. Era enmig d’aquell foc creuat de frases inconnexes que jo mirava d’entendre el món dels adults, i era segons girava el cap cap a una o altra banda que sentia a parlar del Franco o de la llargada de la vora del “viso”; i que els veia riure’s de la sordesa del professor de química o lamentar-se pel sofregit dels macarrons. De vegades, però, una de les converses acabava per imposar-se i tots anaven a una. És el que devia de passar aquell dia. La mare i l’àvia comentaven entre sí la desgràcia del fill dels Gómez, els de la papereria, quan es va fer el silenci, un d’aquells silencis curts i oportuns, d’una puntualitat injustificable, que es donen quan tothom deixa de parlar alhora i s’escolta clara i diàfana, com sostinguda a l’aire, l’última frase del qui va endarrerit. Va ser just en el moment en què la mare pronunciava les paraules “al noi li han amputat una cama”. Del perquè d’aquella amputació, si va ser per causa d’un accident o d’una malaltia, no en vaig saber res: de ben segur havia tingut el cap en la direcció equivocada i no hi vaig parar atenció, com tantes altres vegades. A partir d’aquell silenci i conforme la mare avançava en el seu relat, vaig observar que tota la taula seguia el mateix recorregut emocional. Era un recorregut que començava amb la pena inicial per la gravetat dels fets, continuava amb un seguit d’escarafalls i acabava amb la indignació final pel que ara explicaré. Segons vaig poder escoltar, a l’hospital havien comès un error i al noi li havien amputat la cama que no tocava. De resultes de l’error ara li havien de tallar, també, l’altra. A més a més, els pares del noi havien denunciat l’hospital i els metges havien mirat de fer desaparèixer la cama, la ja amputada esclar, perquè els inspectors no la hi trobessin. Jo m’ho escoltava amb molta atenció, com vostès comprendran, i ja no vaig tornar a girar el cap ni a desenganxar-me de la conversa en cap moment. M’imaginava l’extremitat embolicada en el calaix d’algun despatx o fins i tot llençada tal qual, bruta i ensangonada, en algun contenidor de l’hospital. Veia la sala on devien conservar tots els membres de tots els cossos amputats, perfectament identificats, nets i polits, i un forat buit en l’espai reservat per a la cama del fill dels Gómez, els de la papereria. Perquè, si tal com deia la mare, els metges havien mirat de desprendre-se’n, devia ser perquè a l’hospital hi guardaven i hi classificaven tot el que hi tallaven. Pensava en l’enrenou i en les queixes del responsable d’aquella sala dels membres amputats. Tot això ho pensava amb imatges, com pensen els nens i nenes, i amb unes altres paraules, esclar. Entenia la indignació davant l’errada dels metges, del tot imperdonable, i també els escarafalls per l’estat d’aquella extremitat desapareguda. Però, per més voltes que hi donava, no comprenia la pena d’uns i altres. L’avi sempre deia que fer les coses mal fetes t’obligava a haver-les de fer dues vegades, l’error dels metges li donava la raó. I, certament, aquella cama morta feia dies, devia fer força fàstic. Però, ¿i la pena? ¿Per què estaven tots tan tristos? Així que, decidit, em vaig atansar al meu germà gran i li preguntar: –“¿Què triguen gaire a tornar a créixer, les cames?”. De primer no em va fer cas i d’immediat vaig sospitar que la pregunta no tocava. Arribats aquest punt he d’explicar que el meu germà gran era, de tots, el més entès en assumptes d’animals i que a l’estiu no era estrany que ens omplís la banyera de capgrossos i que atresorés capses de cartró amb ratolins, llangardaixos i sargantanes, per no parlar dels insectes de tota mena que trobava, deia, pels voltants de casa. El fet és que, empès per la ingenuïtat i la ignorància pròpies de l’edat, i essent com era la màxima autoritat de la família en la cosa animal, li ho vaig tornar a preguntar. –“¿Què li trigaran gaire, a sortir, les cames?”. Aquesta vegada sí, va mirar-me i va explicar-me, com només ho fa un germà gran, que a diferència de les sargantanes, que els tallaves la cua i els tornava a créixer, als éssers humans, quan els amputaven un braç o una cama, era per sempre més. I va ser llavors que vaig pensar que les sargantanes, en l’escala del regne animal, devien estar molt per damunt nostre. I va ser llavors, també, que a la pena que, ara sí, començava a sentir pel noi de la papereria s’hi va afegir un sentiment nou, el de la compassió per tots nosaltres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s