Quan jo era jove i vivia a Boston m’hauria estat difícil d’imaginar que hi pogués haver gent al món que no havia vist mai el mar. Gent que vivia, per exemple, a Winnipeg, a l’interior de Canadà. Si jo ara volgués explicar algú com és el mar, no em costaria gaire presentar-li dades i xifres o enviar-li una postal de Coney Island. Malgrat tot, serien coses que no arribarien a transmetre-li la ‘qualitat’ real del mar, la sensació que produeix mirar-lo, olorar-lo, escoltar-lo, ni tampoc aconseguirien descriure-li la gamma d’aspectes que presenta, des de la calma a la tempesta o a l’enjogassament. El que caldria que copsés el nostre amic de Winnipeg seria una ‘impressió’ del mar, no dades ni xifres.
Així parla Leonard Bernstein a propòsit de La Mer, de Claude Debussy, composició a partir de la qual mira d’explicar el moviment impressionista a un grup de joves: aquesta peça, els diu, no ofereix cap descripció realista, d’altra banda impossible, sinó que ens parla de color, moviment i suggerències.
I és que, tot i que pugui semblar-nos un inconvenient majúscul, una limitació impròpia, vam fer una gran sort en ser obsequiats amb un llenguatge limitat, que mai no esgota la realitat. Que li ho diguin, si no, al poeta, que d’aquesta insuficiència en treu la matèria primera per a la seva creació.
Restes d'inestabilitat 