El que no sap Rafael Chirbes

Unknown Quan jo estudiava filosofia em van ensenyar que el Discurs del Mètode, de Descartes, era l’obra que inaugurava la filosofia moderna. Descartes havia estat el primer, ens deien, a qüestionar-ho tot, a posar-ho tot en dubte per estudiar tot seguit de quina manera calia guiar la raó per tal de tenir la certesa que els coneixements que adquirim són vertaders i fiables. En altres paraules, el que Descartes havia fet amb el seu Discurs era oferir-nos una guia per poder anar pel món amb unes certes garanties que, si seguíem el seu mètode, no l’erraríem gaire. El Discurs del Mètode –i això no ens ho devien dir exactament així– inaugurava el prestatge que més tard vindrien a ocupar els manuals i guies d’autoajuda, amb les seves receptes per fer amics, perdre la por a parlar en públic, posar a dormir els nens o trobar parella.

Descartes, contravenint els cànons de l’època, va tenir la prudència de qualificar la seva obra de ‘discurs’ i no pas de ‘tractat’. S’ha dit que d’aquesta manera defugia el perill que l’església, que acabava de condemnar Galileu, parés atenció al seu llibre i li’n demanés explicacions. El fet és que finalment, després de dubtar-ho molt, tal com calia esperar de Descartes, va inclinar-se pel qualificatiu menys comprometedor de ‘discurs’ perquè, segons va dir ell mateix, no tenia tant la voluntat d’ensenyar o adoctrinar ningú, com de parlar.

A nosaltres, força més descreguts que no pas els contemporanis de Descartes, l’església ja no ens empeny a canviar el títol dels llibres que publiquem, ni tan sols a justificar el perquè de la nostra elecció. I, tanmateix, seguim cercant el mètode. I així passa que quan topem amb un autor més o menys exitós, o de culte, li demanem quines pautes segueix, i fem com si parléssim, amb la vana esperança de descobrir la fórmula magistral que explicarà els secrets de la seva destresa i el seu reconeixement. Ah, i no hi fa res que es contradiguin: la contradicció, moderns com som, no descoratja ningú:

«Jo estic segur sobre el meu propi procés narratiu. Les històries es desenvolupen al meu cap, i espero fins que les hi tinc senceres. Per començar, veig el final de la novel·la, la darrera frase, mai la primera o les primeres. En les meves tres o quatre primeres novel·les, vaig pensar que això era casualitat. Les històries esperen durant molts anys, fins a vint, per anar-se escrivint al meu cap. Llavors, les començo a escriure des de la darrera frase, com si seguís un full de ruta, anant cap amunt fins on la història ha d’arrencar. Sovint canvio d’opinió sobre les meves frases inicials, fins i tot sobre els primers capítols, però mai no canvio les darreres frases; ni tan sols una coma.» «No estic parlant d’una convicció religiosa pel que fa a la darrera frase, ni tampoc estic suggerint a cap altre autor que aquesta sigui la manera de treballar; simplement dic que aquesta és la meva manera de treballar…, el que això veritablement significa és que, senzillament, sóc molt lent, sóc lentíssim!»

«Penso en la història, sé quina serà la trama, sé quins seran els personatges, sé com tothom es coneixerà, sé qui neix, qui mor, en quin capítol… Tinc un mapa, i no el duc a la pràctica fins que s’ha construït tot al meu cap. Per a aquest llibre –En una sola persona–, vaig esperar gairebé nou anys abans de començar a escriure. En el cas de L’última nit a Twisted River, vaig esperar-ne vint.»

Declaracions de John Irving recollides per Xavier Serrahima a Núvol (poden llegir l’article sencer aquí)

«Es un libro que no tiene trama, porque cada vez me interesa menos la trama. La trama es una dictadura, lo decía Benet…»

«¿Que cómo lo preparo? Muy lentamente. De repente oigo voces, me llegan flashes, y escribo un diálogo, y lo dejo ahí, luego escribo un esbozo como de cuento, hasta que veo que esas cosas se van relacionando, y voy uniéndolas. Luego llega la etapa de las dudas, porque como todo lo hago a trozos, mezclando, como un rompecabezas…

–Dice que hasta el final no conoce el final de la novela.

–Es cierto. Si lo tuviera en la cabeza, creo que no lo escribiría. Y si tuviera en la cabeza de lo que trata el libro… tampoco. Qué envidia me dan esos escritores que lo tienen todo tan claro. Yo nada. Sigo creyendo que me salen las cosas por puñetera casualidad y nunca sé si voy a volver a escribir otro. Soy un escritor amateur, sigo siéndolo.»

«Cuando me pregunten de qué trata el libro voy a decir: ‘Pues mire usted, empieza con una cita de Diderot y acaba poniendo Beniarbeig. De eso trata mi libro’. Porque, dime, ¿trata sobre la corrupción? No. ¿Sobre el crimen? No. ¿Sobre el suicidio? No. ¿De sexo? Tampoco. Al final, insistirán: ‘pero, estaban enamorados, o no’? Pues yo qué sé, contestaré. Si lo supiera, lo hubiera dicho. La literatura trata de la complejidad de la vida».

Entrevista a Rafael Chirbes, arran de la presentació de En la orilla (aquí l’entrevista sencera). Si arribats aquest punt volen saber què més és el que no sap el Sr. Chirbes, els recomano que llegeixin, per la bonica quantitat de 1,49€,  La estrategia del boomerang. Reflexiones de un novelista. Els asseguro que hi ha ignoràncies molt sàvies. De fet, aquest post havia de ser-ne una ressenya, però com que no tinc mètode…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s