Una manera de llegir(-nos)

La prosopagnòsia és un trastorn de la percepció facial, una mena de ceguesa per a les cares: les persones que el pateixen són incapaces de reconèixer a qui pertanyen els rostres que veuen. Situats davant d’una mostra de fotografies no poden diferenciar la imatge de la parella de la d’un desconegut, els fills propis dels dels altres, no separarien Hitler de Gandhi ni Mariano Rajoy de David Fernàndez. Observarien cadascun dels elements que componen els rostres i hi trobarien diferències notables, però les veurien de forma separada –els ulls, el nas, la boca–, i no serien capaços de recompondre’n el tot i obtenir-ne una visió de conjunt que els permetés afirmar si la persona fotografiada és Virginia Woolf o Pilar Rahola. El seu és un món de màscares –i d’indefensió–, i és només a partir de determinats trets característics –la veu, la silueta, un gest, la manera de caminar– que poden descobrir qui és qui i moure’s amb un cert confort, si més no, entre les persones que els són més properes. En alguns casos l’afecció arriba a la impossibilitat de reconèixer-se un mateix.

Val a dir que, a diferència d’altres dolències que també anul·len la capacitat d’identificar rostres, com ara l’Alzheimer, els afectats de prosopagnòsia mantenen la resta de funcions cognitives inalterades: l’individu viu una vida (quasi)plena, però envoltat de representacions facials buides. No és difícil imaginar, doncs, la quantitat de situacions inversemblants que se’ls deuen presentar a diari, més pròpies del deliri de novel·listes i guionistes de pel·lícules d’humor o de terror psicològic que no pas d’un individu real que lluita per destapar la identitat unívoca de les màscares que veu arreu.

Potser, i això només ho podem suposar, desenvolupen altres habilitats que els fan ésser força més encertats a l’hora d’escatir què en queda de tots plegats, un cop ens treuen la possibilitat d’ésser reconeguts per la nostra fesomia: situats al seu abast, el prosopagnòtic ens llegeix tal com Nabokov pensa que ho fan els bons lectors, allunyat de fisonomies, que només el confonen, i cercant l’especificitat de tots nosaltres en el detall precís i en la intuïció:

Creo que una buena fórmula para comprobar la calidad de una novela es, en el fondo, una combinación de precisión poética y de intuición científica. Para gozar de esa magia, el lector inteligente lee el libro genial no tanto con el corazón, no tanto con el cerebro, sino más bien con la espina dorsal. Es ahí donde tiene lugar el estremecimiento revelador, aun cuando al leer debamos mantenernos un poco distantes, un poco despegados. Entonces observamos, con un placer a la vez sensual e intelectual, cómo el artista construye su castillo de naipes, y cómo ese castillo se va convirtiendo en un castillo hermoso de acero y cristal.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea

I ara, penseu en la riuada de rostres que vau veure ahir.