En l’aniversari de Fernando Pessoa

pessoa

Tal dia com avui, el 1888 a Lisboa, naixia Fernando Pessoa. Uns anys més tard ho feien Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, tres dels seus heterònims. Crec haver llegit, o potser ho he somniat, que tots tres són fills d’un desbordament de realitat. Tal vegada són la mostra que la vida no basta. Una contradicció. Tant li fa, Pessoa els va concebre, els va donar vida i caràcter:

Veig davant meu, en l’espai incolor però real del somni, les cares, els gests de Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Els vaig construir les edats i les vides.

Tots quatre dialoguen, es defensen i contradiuen, i ho fan de tu a tu, malgrat reconèixer-se en la figura de mestre i deixebles. No, el mestre no és Pessoa. Ell només els dóna veu.

¿Com escric en nom d’aquests tres? Caeiro, per inspiració pura i inesperada, sense saber o ni tan sols calcular que em posaré a escriure. Ricardo Reis, després d’una deliberació abstracta que de sobte es concreta en una oda. Campos, quan sento un impuls sobtat per escriure no sé què.

He posat en Caeiro tota la meva capacitat de despersonalització, he posat en Ricardo Reis tota la meva disciplina mental vestida amb la música que li és pròpia, he posat en Álvaro de Campos tota l’emoció que no dono ni a mi mateix ni a la vida.

Tos quatre són poetes. Escriuen poemaris i es prologuen mútuament, i en els pròlegs recorden la figura de l’amic, i en recuperen frases i expressions des de l’admiració i amb profund respecte, establint una conversa que encara avui, que són morts, mantenen. De vegades tots plegats, com en les Notes a la memòria del meu mestre Caeiro, d’Álvaro de Campos:

De tota manera, una de les angoixes de la meva vida –de les angoixes reals enmig de tantes que havien estat fictícies– fou que Caeiro morís sense que jo fos al seu costat. Això és una bajanada, però és ben humà, i és així.

Jo era a Anglaterra. El mateix Ricardo Reis no es trobava a Lisboa, sinó que havia tornat al Brasil. Fernando Pessoa hi era, però era com si no hi fos. Fernando Pessoa sent les coses però no s’immuta, ni tan sols per dins.

He dit que Pessoa és mort. Vés a saber. Si aneu al Monasterio dos Jeronimos certament hi veureu la seva tomba. Però això, parlant d’heterònims, és gairebé no dir res. En tot cas, tot el que podem dir al respecte ja ho va afirmar José Saramago: “El único hecho por el que Pessoa no està vivo es porque sabemos que murió.”

É talvez o último dia da minha vida.
Saudei o Sol, levantando a mão direita,
Mas não o saudei, dizendo-lhe adeus,
Fiz sinal de gostar de o ver antes: mais nada.

*

És, potser, l’últim dia de la meva vida.
He saludat el Sol, alçant la mà dreta;
no l’he saludat, emperò, dient-li adéu;
li he fet el senyal que m’era plaent veure’l abans: res més.

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro. Quaderns Crema     (Trad.Joaquim Sala-Sanahuja)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s