D’un temps passat

A casa es riuen dels mails que escric, per com els redacto. Diuen que sóc d’un altre temps, que no és aquest el to ni el lèxic que cal emprar, que els meus correus semblen instàncies dirigides a un organisme o  a un càrrec de l’administració. En sóc conscient. És més, no em fa res confessar que m’hi esforço.

Perquè penso que el destinatari n’agrairà la correcció, gramatical i en el tracte, i perquè sospito que quan perdrem la capacitat de ponderar aquests petits esforços, ho haurem perdut gairebé tot. Ben mirat, potser sí que sóc d’un altre temps.

     –Sa primera vegada que anàrem a París, en lloc de viatjar en carruatge, ho férem en ferrocarril, des de Baiona. A França circulen molts de trens. Vostè sap què és un ferrocarril? És una filera de cotxes enganxats a una locomotora. Aquests cotxes són col·lectius. Comprant un bitllet els pot utilitzar qualsevol. En es nostro costat record que s’assegué un senyor de Bordeus que pareixia un marquès i que, segons digué, tenia una botiga de vendre.
     Don Andreu alçà el cap.
     –I Vosses Mercès no botaren del cotxo?
     –Ja caminava. I un ferrocarril, quan camina, no s’atura per ningú.
     –És a dir, que si un veu un paisatge que li agrada i vol caminar un moment, o berenar devora una font…
     –No ho pot fer. ¿No veu que podria disgustar ets altres viatgers?
     –Doncs s’ha de fer el gust d’ets altres en lloc de fer es propi.
     –Exactament. Això és socialisme. Com veu, no es tracta sol d’una teoria política, sinó d’una imposició tècnica. Es progrés condueix en es socialisme, vulgueu o no. Vostè ha enviat alguna carta per correu?
     –Diumenge passat en vaig enviar una, dirigida al Palau. Jo mateix vaig parlar amb el Cap de Correus, perquè ara a Bearn tenim un Cap, i tots dos li aferràrem es timbre.
     –Altre temps –replicà don Toni­– vostè hauria enviat sa carta per un emissari, en pròpia mà. Ara l’ha enviada amb altres que no sap de qui són ni què diuen. Juntament amb sa carta dirigida al Palau n’hi podria haver d’altres molt diferents, escrites per protestants, posem per cas.
     El senyor Vicari feu notar que no hi havia protestants al poble, però que era públic que la dona del secretari s’escrivia amb un jove. S’enviaven versos.
     –És –digué– l’escàndol més gros que s’ha vist en cinquanta anys.
     –Tret d’es meu –murmurà el senyor.

Llorenç Villalonga. Bearn o La sala de les nines. Edicions 62

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s