Pregària (a la memòria de Wislawa Szymborska)

A les Restes, diletants i descreguts com som, tenim pocs altars i encara menys deïtats a qui pregar. Però en tenim. I al capdamunt del nostre cel, gairebé desmoblat, hi té el seu regne La Casualitat, contrapès absolut que completa la mesura de la nostra dimensió, els nostres èxits i fracassos. I no ens fa res saber-nos-en deutors, i recordar-ho, ans al contrari.

És per això que avui, coincidint amb el noranta-dosè aniversari del naixement de Wislawa Szymborska, li fem aquesta pregària:

Una de la pila

Sóc qui sóc.
Casualitat inconcebible
com totes les casualitats.
Uns altres avantpassats
podien haver estat els meus
i jo hauria abandonat
un altre niu,
o m’hauria arrossegat coberta d’escates
de sota d’algun arbre.
Al vestuari de la natura
hi ha molts vestits.
Vestit d’aranya, de gavina, de rata muntanyenca.
Cadascun d’ells, com fet a mida,
el vestim amb conformitat
fins que s’esparraca.
Jo tampoc no he triat
però no em queixo.
Podia haver estat algú
molt menys individual.
La part d’un banc de peixos, d’un formiguer, d’un eixam,
una partícula del paisatge sacsejada pel vent.
Algú molt menys feliç,
criat per a un abric de pells
o per a una taula nadalenca,
quelcom que es belluga sota un vidre de microscopi.
Un arbre clavat a la terra
al qual s’acosta un incendi.
Una herba trepitjada
per la cursa d’esdeveniments incomprensibles.
Un tipus d’astre malastruc
que brilla per a algunes persones.
I si fes por a la gent,
o tan sols fàstic,
o tan sols compassió?
I si hagués nascut
no pas a la tribu on em calia néixer
i es tanquessin els camins a davant meu?
El destí, fins ara,
ha estat benèvol amb mi.
Podia no haver-me estat donat
recordar els bons moments.
Se’m podia haver privat
de la tendència a comparar.
Podia haver estat jo mateixa,
però sense capacitat de sorpresa,
cosa que hauria significat
haver estat algú ben diferent.

Wislawa Szymborska

(Versió catalana de Júlia Costa a partir d’una versió castellana de Gerardo Beltrán)