Madrit

El delata, però no el condemna encara, un vestit blau marí, una camisa clara –habitualment rosa o blau cel–, amb els punys i el coll de color blanc, i una corbata ampla de tons pastel. El cabell empastat de brillantina i el clatell rinxolat, simulant un aire desenfadat, com si volgués anunciar-te que els caps de setmana és modern i informal, fan que la possibilitat d’error sigui, gairebé, nul·la. Si estira el canell, un i l’altre, i t’ensenya uns botons de puny, una polsera de cuiro amb motius de plata i un rellotge d’alguna de les marques que patrocina primeres figures del golf mundial o expedicions al Pol Nord, els dubtes queden del tot esvaïts: som davant d’un executiu de Madrit. Alerta, que sigui de Madrit és quelcom que sempre s’ha de matissar: passa sovint que l’individu en qüestió és nascut a Andalusia, a València, a Lleó o a Extremadura, però s’ha empeltat de genuïnitat madrilenya i passeja orgullós el seu plomatge exuberant, com les aus quan són en zel.

A les reunions de Madrit no hi ha mai camises amb coll botonat ni de màniga curta. Tampoc no hi duen butxaca, a la camisa. El llapis, bolígraf o ploma, habitualment Montblanc, se’l guarden a l’interior de l’americana, que sempre duen posada, per més calor que faci. A l’estiu, res no canvia: els vestits són de llana freda, allò que en diuen d’entretemps, i el poden portar tots els mesos de l’any. Les sabates, sempre ben llustrades, difícilment són de color marró, i hi predomina el negre; el granat només apareix de manera ocasional, essent més propi dels individus en ple procés d’assimilació. El cinturó, no cal dir-ho, ha d’ésser necessàriament del mateix to que les sabates (i els mitjons).

El pantaló no durà mai “dobladillo” i, només entre els cadells que encara no desafien obertament el mascle alfa, s’admet, també, el camal sense pinces. Un detall que mostra la qualitat del vestit –és a dir, el rang ocupat dins la rajada–, és deixar descordats un o dos botons dels punys de l’americana. Lluny d’ésser un senyal de deixadesa, el puny descordat és la manera ostentosa i incontrovertible de lluir un vestit de qualitat, fet a mida o comprat en algun d’aquest dissenyadors de moda italians i exclusius –en els d’El Corte Inglés, Massimo Dutti i similars, els traus de la màniga són falsos i els botons no es poden cordar i descordar–. No cal dir que americana i pantaló han d’ésser sempre del mateix conjunt i mai no es permet combinar colors ni textures diferents entre una peça i l’altra. De vegades hi ha alguna petita rebel·lió, és veritat, però dura molt poc i és esclafada ràpidament tal com va succeir quan van intentar-ho amb la doble butxaca, situada una al damunt de l’altra, en un mateix costat de l’americana. Del comportament d’aquests executius durant les reunions no en diré res, que ara no ve al cas. Només apuntar que quan fan una pausa, a Madrit, van al “baño”, no pas al lavabo.

Explica José María Valverde que el primer que li va sorprendre de José Luis Aranguren, quan el va conèixer, va ser la seva indumentària. Millor dit, la deducció errònia que va fer-ne: veient que vestia una camisa amb el coll i els punys de diferent color, va imaginar, equivocadament, que aquell estil només podia ser propi d’algú que passava necessitat i havia d’aprofitar la roba.

El mismo Aranguren y yo hemos contado alguna vez nuestro encuentro, cada cual desde su lado: un día, a finales de 1945 o quizá en 1946, Luis Rosales nos dejó a los dos un buen rato esperándole en su despacho de la revista Escorial. Aranguren, a la vista de aquel muchacho larguirucho, con una gabardina de mangas un poco cortas, pensó que era alguien que venía a un recado, y, para distraer la espera, se puso a hojear un libro de versos que había en la mesa. Pero, al levantar los ojos y ver cómo le observaba yo, comprendió que se trataba del autor. Con todo, creo que aquella vez no hubo mucha conversación, cuando vino Luis Rosales y nos presentó, diciéndome que Aranguren traía a la revista un estupendo trabajo sobre D’Ors –de quien luego seríamos buenos amigos Aranguren y yo–. Por mi parte, a la vista de aquel flaquísimo señor calvo –bien poco cambiado de entonces a hoy–, le imaginé viviendo en graves estrecheces materiales, también por un detalle indumentario: como era frecuente en aquellos años, llevaba el cuello de la camisa de diferente tela de la del resto, lo cual, aunque para algunos fuera una coquetería de moda, para muchos era una manera de alargar la vida de los tejidos; y esa segunda explicación fue la que adopté. De ahí mi sorpresa cuando, a los pocos días, me pareció reconocerle conduciendo un despampanante “haiga” americano, de los que entonces no podían circular los lunes como ridícula medida para economizar gasolina. En efecto, poco después supe que Aranguren era un feliz rentista, que vivía leyendo y escribiendo tranquilamente en su gran piso de la calle Velázquez, rodeado de una numerosa y cariñosa familia.

E.López-Aranguren, J. Muguerza, J.M. Valverde. Retrato de José Luis L. Aranguren. Galaxia Gutenberg

Potser es veritat que les humanitats no serveixen per a res. Tanmateix, tinc la convicció que va ser la lectura d’escenes com aquesta la que va preparar-me per a suportar un nombre inimaginable de reunions tenses i encorbatades, i per a riure’m, quan era possible, de tanta necessitat d’ostentació.

I el que més agraeixo a Valverde, encara, i pel que fa a Madrit, és recordar-lo recitant Insomnio, de Dámaso Alonso

    Madrid es una Ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas).
    A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este nicho en el que hace 45 años que me pudro,
    y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.
    Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando como un perro enfurecido, fluyendo como la leche de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.
    Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole por qué se pudre lentamente mi alma,
    por qué se pudren más de un millón de cadáveres en esta ciudad de Madrid,
    por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.
    Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?
    ¿Temes que se te sequen los grandes rosales del día,
las tristes azucenas letales de tus noches?

Dámaso Alonso. Hijos de la ira. Editorial Noguer

Anuncis

Un pensament sobre “Madrit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s