Bourg-Madame

BourgMadameFrF-E.jpg2.

El que jo volia, per damunt de tot, era ésser estranger, haver nascut en un altre lloc. En tenia tantes ganes que li ho demanava sovint a la mare –no, fill, tu vas néixer a Barcelona, una nit que plovia a bots i barrals i a la televisió feien Perry Mason–. Lluny de defallir, vaig decidir que seria francès, de Bourg-Madame, i vaig fabular una història per si em preguntaven: els pares havien marxat de França quan jo tenia dos anys i havien vingut a Barcelona per feina. Del francès, la meva llengua materna, més enllà de bonjur, mersí i atutaler, no en recordava res; del lloc on vaig néixer, només la imatge d’un carrer amb arbres a banda i banda, i els fars dels cotxes, que al vespre eren de color groc. La veritat és que no havia sortit mai de Catalunya, però estava tip de veure cotxes de turistes francesos, a l’estiu. Havia sentit anomenar Bourg-Madame, no sabia on era, però sonava tan bé que per força havia d’ésser un lloc bonic. Posats a triar, molt millor que no pas haver nascut a París, l’altra possibilitat que tenia a mà i que vaig descartar d’immediat, per massa agosarada i difícil d’empassar per qui tingués el gust –i la paciència– d’escoltar-me. Com és fàcil d’imaginar, allò no s’aguantava per enlloc i la meva biografia se n’anava en orris després d’algunes preguntes òbvies. Jo prou que lluitava per mantenir-la veraç, però no ho tenia fàcil. I és que dels quatre germans n’era el petit, cap no parlava francès ni mai cap no n’havia dit res d’haver viscut a França. Jo ho apedaçava com podia i al final, molt al final, els feia tots catalans menys a mi mateix: la mare s’havia posat de part un cap de setmana, a Bourg-Madame, l’havien hagut de dur a l’hospital on vaig néixer i vaig quedar-m’hi uns dies fins que en vam sortir. Una estada breu, d’acord, però suficient per a declarar-me i sentir-me del tot francès. Arribats en aquest punt, suposo que l’altre devia deixar-me per impossible.

Un temps més tard, el pare es va canviar el cotxe i se’n va comprar un de segona mà. Si no t’hi fixaves gaire, passava per un Seat 1500. La veritat és que jo no hi vaig veure cap diferència amb els taxis que llavors circulaven per Barcelona. La mateixa línia, les mateixes mides. Veieu els quatre fars del davant?, va dir-nos, és un Fiat 2300, té més motor. Certament, aquell frontal l’hi donava una distinció que no tenien els Seat. El que jo recordo d’aquell cotxe, però, és que a la matrícula, per comptes de la “B” de Barcelona hi duia una “A”. Allò podia confondre la gent que ens veiés passar. Durant uns dies vaig dubtar de canviar els meus orígens, ho tenia tot de cara per ser d’Alacant! I potser hauria fet bé, perquè amb aquell cotxe vam anar unes quantes vegades a Caldes de Malavella. Va ser allà on vaig conèixer els primers francesos de veritat i on vaig enterrar la ficció –que no el desig–, d’ésser nascut a Bourg-Madame. Perquè una cosa era fabular i una altra mentir, i una història tan poc veraç com aquella, envoltada de nens francesos, era molt més a prop de la mentida que no pas de la ficció que durant tants mesos m’havia permès satisfer el desig –i alhora el temor– de sentir-me diferent.

Pertanyo a una generació que va acostumar-se a llegir textos en què no hi enteníem ni una sola paraula. A principis dels anys 60 llegíem llibres escrits en un hebreu arcaic i poètic; llegíem traduccions dels anys 1920 i 30 que eren ben lluny d’emprar el llenguatge d’avui. És obvi que aquesta inintel·ligibilitat suposava una barrera per a poder llegir de manera fluida, però vist a posteriori penso que bona part de la satisfacció lectora d’aquella època tenia el seu origen precisament en aquesta inintel·ligibilitat: en el misteri i l’exotisme de paraules de sonoritat estranya, i en el plaer d’anar inferint una cosa d’una altra. Dic això perquè avui la majoria de llibres infantils (i les revistes, encara ho fan més), estan escrits a l’altura dels ulls i les oïdes dels seus lectors, quan no des de més a baix, amb les paraules més senzilles –de vegades les més simplistes– possible, sovint afavorint-hi l’argot. Per descomptat que això té molts avantatges i potser es tradueix en un nombre superior de lectors, tanmateix enyoro l’experiència lectora de la meva infantesa, quan en el transcurs d’una lectura, l’infant omplia les llacunes lingüístiques i adquiria, de manera involuntària, un vocabulari ric i extens, alhora que aprenia a veure el llenguatge com a una entitat amb vida pròpia.

David Grossman. Writing in the Dark. Essays on literature and politics. Picador, NY:2008 (Traducció pròpia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s