El missatger de la desgràcia

Captura de pantalla 2015-08-31 a les 18.44.28

Aquest migdia, el telenotícies tornava a mostrar imatges del que a Europa hem anomenat, des del confort i la tranquil·litat que dóna tenir l’eufemisme adequat, «la crisi dels refugiats». En aquesta ocasió són imatges del sud d’Hongria. És de nit, un càmera enregistra l’activitat que hi ha al voltant de la tanca de 165 quilòmetres que el govern ha instal·lat per “protegir” el seu país de l’entrada d’immigrants. El càmera es fixa en una parella que camina, tot resseguint el filat. Com tants altres, miren de fugir de la misèria, de la por, de la guerra. Tant se val del que fugen. Ell porta un nen a coll, no poden córrer. Fan per amagar-se rere un arbust. La policia els intercepta. Parla amb ells, els demana de pujar al cotxe patrulla. La parella sap que pujar-hi és anar a un camp de refugiats. No hi ha violència ni cap gest de resistència. No se senten crits ni cap insult, cap mostra d’indignació. Només la veu de la noia implorant que els deixin marxar, que no els facin pujar al cotxe –please, please… –. És la veu del vençut, del qui ha estat capturat en la lluita per assolir un futur digne, tant digne com el nostre, per a ells i per al seu fill. És el fil de veu que li queda quan sap que, a partir d’ara, haurà de menester totes les forces per a la lluita més llarga, anònima i cruel: recuperar la condició humana.

     De camí cap als camps, als seus futurs ocupants se’ls prenen tots els elements que constitueixen les seves identitats tret d’un sol: el de refugiat sense Estat, sense lloc, sense funció i «sense papers». Dins les tanques del camp, són amuntegats en una massa sense rostre, se’ls nega l’accés a les comoditats elementals d’on deriven les identitats, als fils amb què habitualment es teixeixen les identitats. Convertir-se en «un refugiat» vol dir perdre

els mitjans en què es fonamenta l’existència social, és a dir, un conjunt de coses i persones ordinàries portadores de significats –terra, casa, poble, ciutats, pares, possessions, feines i altres marques quotidianes­–. Aquestes criatures viuen a la deriva i no tenen cap altra expectativa que la seva «vida nua», la continuïtat de la qual depèn de l’ajuda humanitària. [1]

[…]

     Els refugiats són l’encarnació mateixa de les «deixalles humanes»: no duen a terme cap funció útil al país on han arribat i on s’estan temporalment, i no tenen la intenció ni una expectativa realista de ser assimilats i incorporats en el nou cos social. Des de l’abocador en què es troben, no hi ha retorn ni manera de continuar avançant (tret que avançar signifiqui moure’s cap a indrets encara més llunyans, com en el cas dels refugiats afganesos escortats per vaixells de guerra australians fins a una illa situada lluny de tots els camins verges i fressats). El criteri principal pel qual es tria el lloc dels seus camps permanentment temporals és que es trobin a una distància prou gran per impedir que els efluvis emmetzinats de la descomposició social arribin a indrets habitats per la població autòctona. Fora del lloc que els ha estat atorgat, es veuria els refugiats com un obstacle i un problema; quan són en aquell lloc, se’ls oblida. Mantenint-los allà i impedint que s’escampin, fent que aquesta separació sigui definitiva i irreversible, «la compassió d’alguns i l’odi d’uns altres» cooperen per produir el mateix efecte: prendre distàncies i mantenir les distàncies.
    No queda res més que els murs, els filferros, les portes controlades, els guàrdies armats. Tots aquests elements defineixen la identitat dels refugiats –o més aviat, impedeixen l’exercici del seu dret d’autodefinir-se, i encara més del d’autoafirmar-se–. Totes les deixalles, incloent-hi les deixalles humanes, tendeixen a ser amuntegades al mateix abocador sense distinció. L’acte pel qual una cosa es categoritza com a escombraria anul·la les diferències, les individualitats, les idiosincràsies. Les deixalles no necessiten distincions fines i matisos subtils, tret que siguin destinades al reciclatge; però les expectatives que tenen els refugiats de ser reciclats com a membres legítims i reconeguts de la societat humana són, pel cap baix, vagues i infinitament remotes. Les persones sense qualitats han estat dipositades en un territori sense nom, i tots els camins que porten cap a llocs amb sentit, cap als indrets on hi pot haver i es creen cada dia significats socialment llegibles, han estat bloquejats per sempre.

[…]

    Els refugiats es troben enmig d’un foc creuat; més exactament, estan lligats en una situació sense escapatòria possible.
    Són expulsats per la força o terroritzats perquè fugin dels seus països natals, però se’ls nega l’entrada a cap altra país. No canvien un lloc per un altre; perden un lloc al món i se’ls catapulta a un enlloc, als non-lieux d’Augé o les nowherevilles de Garreau, o se’ls carrega als Narrenschiffen de Michel Foucault, vaixells plens de folls a la deriva que constitueixen un «lloc sense lloc, que existeix per si mateix, clos en si mateix i alhora abandonat a la infinitat del mar» –o (com suggereix Michel Agier) a un desert, que per definició és una terra deshabitada, una terra que no suporta els homes i que aquests rarament visiten.
    Els camps de refugiats o sol·licitants d’asil són artefactes d’assentament temporal que el bloqueig de totes les sortides fa permanents. Ho repeteixo: els ocupants dels camps de refugiats o sol·licitants d’asil no poden tornar al lloc «d’on vénen», perquè els països d’on han sortit no volen que tornin, s’han destruït els seus mitjans de subsistència i les seves cases han estat saquejades, arrasades o ocupades per altres; però tampoc no hi ha un camí per continuar endavant, perquè cap govern veu de bon ull l’arribada de milions de persones sense sostre, i qualsevol govern faria tot el possible per impedir que els nouvinguts s’establissin al país.

[…]

    El refugiat, com va apuntar Bertold Brecht a Die Landschaft des Exils, és «ein Bote des Unglücks» («un missatger de la desgràcia»).

Zygmunt Bauman. Temps Líquids. Viure en una època d’incertesa. Viena, Barcelona:2007
(Trad. Raül Garrigasait)

[1] Fabienne Rose Émilie Le Houerou, «Camps de la soif au Soudan», Le Monde Diplomatique, maig 2003, pàg.94

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s