La nova política

No en sé, jo, de política. No seria capaç d’escriure’n cap article. Tanmateix, m’interessa, i molt. I també em cansa. I és per això que avui els transcric aquest conte d’Updike, amb la certesa que hi és dit tot el que voldria dir-los.

     El que li agradava de la seva primera muller era el talent que tenia per imitar a algú. Després d’una festa, una festa organitzada per ells mateixos o per qualsevol altre matrimoni, sabia imitar tot el que havia vist: cares, veus i fer tota mena de gestos amb la seva boca bonica per fer reviure, en un moment màgic, la presència de qualsevol amic absent.
–Bé, en fi, zi a mi m’interezez de veritat… ¿No és així que parla la Gwen?, a veure: zi a mi l’ecologia m’interezez de veritat…
Llavors ell, el seu marit, es trencava de riure, i no parava, malgrat que la Gwen era la seva amant secreta i acabaria essent la seva segona muller. El que més li agradava de la Gwen era la manera de moure’s, quan eren al llit, i el que menys li agradava de la seva primera muller era la insistència amb què li demanava un massatge a l’esquena, per després, mentre les seves mans la hi fregaven amb deteniment, caure adormida, cada nit.
Durant els primers anys del seu segon matrimoni, quan tornava d’alguna festa amb la Gwen, esperava, sense gairebé adonar-se’n, que comencessin les imitacions, la recapitulació. Alguna vegada, fins i tot, va fer d’apuntador:
–¿Què t’ha semblat el germà de la nostra amfitriona?
–Bé –deia la Gwen, sense més ni més–, la veritat és que m’ha semblat molt agradable. –I com que la seva intuïció femenina li deia que ell n’esperava alguna cosa més, de vegades hi afegia–: bé, inofensiu, una mica estirat, si tu vols.
Els ulls li brillaven en percebre, en el silenci expectant d’ell, una sol·licitud no expressada, i acabava dient, amb aquella trava tant commovedora i infantil:
– Però, ¿què volz zaber?
–No, res, és que… no; doncs, que la Marguerite el va conèixer ja fa anys i va quedar sorpresa de com n’era de babau i pedant. Aquella manera de xuclar la pipa i d’acabar sempre les frases tot dient: «¿Entens què vull dir?»
–A mi m’ha semblat molt agradable –va dir la Gwen, gèlida. I es va girar d’esquenes per treure’s el vestit de nit, cenyit i platejat. Mentre movia els malucs per fer-lo caure cames avall, es va tornar a mirar-lo i va afegir, desafiant:
–I et diré més, de trucs fiscals en sap un niu.
–No en tinc cap dubte –va respondre burleta Pigmalió, paralitzat de veure que la seva dona, despullada, avançava en línia recta cap on era ell i cap al llit conjugal–. És tardíssim –va afegir, a manera d’advertiment.
–Va, vine –va dir ella, després de tancar el llum.
La primera imitació que va fer la Gwen va ser la del segon marit de la Marguerite, l’Ed. S’havien trobat tots quatre, per sorpresa, en un ball en benefici de les balenes en extinció, on tothom hi havia estat convidat.
–Oh, la la! –va dir ella després, amb veu estentòria, quan ja eren tots dos a l’habitació conjugal–, ¿així que tu ets el meu noble predecessor? –I va afegir, a banda–: Noble, sí, sí, però et té tal ràbia que l’has posat dels nervis.
–¿De veritat? –va dir ell–, doncs la veritat és que jo l’he trobat molt agradable, tot i que la cosa hauria pogut ser molt més violenta.
–Sí, per cert –va fer ella, imitant al bonàs de l’Ed, i durant un moment màgic les seves faccions, normalment petites i rodones, van assolir l’expressió vidriosa i fofa, de benevolència forçada, de l’Ed–, res violent entre tu i jo, hahaha! –el seu rostre seguia animant-se–, i ja que hi som, noi, ¿com és que ja no ens arriba mai quan toca, el teu xec per a la manutenció del nen?
Ell es va posar a riure sense parar, encantat de saber que la seva dona tenia aquella gràcia que ell considerava l’autèntica feminitat: una sensibilitat plàstica, alerta, davant l’entorn humà, una capacitat de reacció subtil i sensitiva que canviava de direcció segons ho feia la pròpia naturalesa. Ell només podia comprendre el món, i aquest era el seu gran temor, si una dona l’hi traduïa. I ara, sempre que tornaven d’alguna reunió i ell li demanava què l’hi havia semblat en tal i en tal altre, la Gwen s’aturava a pensar-ho en roba interior, com si estes damunt l’escenari.
–En fi, estimat –arrencava en una sobtada i agitada paròdia– si no fos per Portugal, tal com ho sents, a Europa no hi quedaria cap país de veritat!
–Vinga, vinga –es queixava ell, embadalit en veure les seves faccions deformades, en un gest d’un esnobisme estrany i cavallí.
–¿Com ho feia ella? –acostumava a preguntar la Gwen, amb un interès del tot «professional»–. Feia una cosa així, amb la barbeta, movent-la d’un costat a l’altra sense obrir la boca.
–Sí, sí, exacte! –aplaudia ell.
–És clar que, tal com saaaps –continuava ella, mentre imitava la veu– abans, com a mínim, teníem Grècia, però ara, amb aquests àaarabs
–Sí, sí, exacte –deia ell, farcit d’orgull i amb la cara adolorida de tant riure.
I la veritat és que ho feia a la perfecció.
Al llit, ella va dir-li:
–És tardíssim.
–Vols que et faci un massatge a l’esquena?
–Mmmm. Zí, m’agradaria.
I mentre la seva mà esquerra treballava damunt d’aquella superfície suau, càlida, flexible, la seva dona –o allò minúscul que hi havia en ella i que només a ella pertanyia– s’anava allunyant d’ell, fins a quedar fora del seu abast; i així, nit rere nit, se l’hi quedava adormida.

John Updike. Pigmalion (trad. pròpia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s