Fascinació transfigurada

 

Ulldhorus

Una norma de conducta generalment acceptada és la que considera de mala educació fixar la mirada en un membre amputat. Tampoc no és correcte quedar-se embadalit davant la pròtesi que el substitueix, quan és el cas. El que aquesta norma estableix és que cal simular no adonar-se que a algú li falta una cama o duu una mà de plàstic. Suposadament, per respecte vers la persona afectada –el que simula, és obvi, queda com un imbècil–. Per sort, però, hi ha una etapa de la nostra vida en què som del tot impermeables a convencions com aquesta, i lluny de mostrar-nos esquius per l’absència inesperada d’una extremitat o la presència sobtada d’una pròtesi, volem saber-ne més i correm fascinats a apropar-nos-hi.

Ja se sap que cada infant és afortunat a la seva manera i jo ho vaig ser, entre d’altres motius, perquè a la família hi havia dos ulls de vidre. El primer del qual en vaig tenir notícia va ser el d’un germà de l’àvia paterna, el tiet Jesús. Aquest Jesús era un home alt, molt més alt que cap altre dels nostres parents, una mica corbat d’esquena. A més, tenia una qualitat que el feia del tot especial: era l’encarregat de projectar les pel·lícules del cinema de Cornellà. Més d’un dissabte, quan anàvem a veure’l, ens deixava acompanyar-lo a la sala de projecció, i ajudar-lo a col·locar les bovines i preparar la pel·lícula d’aquella tarda. Suposo que ell n’era conscient, de l’admiració que li professàvem. El que segurament no va saber mai és que res de tot això, ni l’alçada ni les pel·lícules, va fascinar-me tant com assabentar-me que duia un ull de vidre. No recordo quan ho vaig saber ni qui m’ho va explicar. És molt probable que fossin els germans, o potser la mare. Sí que tinc present la bateria de preguntes amb què els turmentava cada vegada que tornàvem de visitar-lo. ¿Què hi veu, amb aquest ull? ¿Se’l treu, per anar a dormir? ¿Us l’ha ensenyat mai? ¿Com se l’hi aguanta? ¿Com és que no se l’empassa, quan tanca la parpella?… I llavors venia el debat sobre si se li notava molt o no gaire, que era de vidre, per acabar discutint tots plegats si el de veritat era el dret o l’esquerre. De quina va ser la causa que va provocar que perdés l’ull, tampoc no en tinc la certesa. Si la fantasia no em porta a falsejar la memòria, crec recordar que va ser fruit d’un accident laboral que va patir al taller on treballava, quan era jove.

El segon ull de vidre de la meva infantesa va ser el de la tieta Maria, de Sallent. Sí, suposo que no deu ser habitual tenir-ne dos a la mateixa família, però a casa ja ens passaven aquestes coses. La Maria era cosina de l’àvia materna. El record que en tinc és el d’una dona molt prima, de veu i figura escardalenques, que vèiem només de tant en tant, quan venia a Barcelona o anàvem a Sallent. El fet d’haver estat la segona d’aparèixer va privar-la sempre del protagonisme del tiet Jesús, llevat d’un sol aspecte: tots estaven d’acord en què l’ull de la tieta estava molt més ben posat que no pas el del tiet. A mi, com que no els vaig veure mai junts, em costava decidir-me per un o per l’altre, perquè no podia comparar, i m’he quedat amb el dubte. Potser sí, que el de la tieta era tan real que fins i tot podia moure’l compassadament amb l’ull de debò, però tal vegada és només un convenciment empeltat a còpia de sentir-los-ho dir. El que sí recordo sense por d’equivocar-me és com va ser que perdés l’ull: la Maria treballava en un taller tèxtil i va ser la llança d’un teler que li va buidar la conca. La naturalitat amb què la mare i l’àvia ens ho explicaven, cosa que es repetia cada vegada que havíem de trobar-la, apaivagava la potència d’aquella escena tràgica, que en la imaginació d’uns infants menys exposats hauria despertat les fantasies més terribles.

Deia en començar que aquells dos ulls de vidre em feien sentir afortunat, i me’n feien en la mateixa mesura –i això ho ignorava per complet llavors– que havien alterat la vida dels qui els duien. Perquè tenir a tocar la desgràcia aliena, quan ets petit, t’investeix d’heroïcitat, de tenir un amic, un conegut, un avi que… i  explicar quelcom que deixa tothom bocabadat.

Ja adult, vaig marxar a viure a Lliçà de Vall amb la meva parella. Quan feia poc que ens hi havíem instal·lat vam anar a saludar els veïns de la casa del darrere, per donar-nos a conèixer. Eren una parella d’uns quaranta anys, amb dos fills petits, dos nois. Unes setmanes més tard, agraïts pel gest, van convidar-nos a prendre cafè. Hi vam anar, vam asseure’ns a taula i vam estar una estona xerrant, mentre els seus fills corrien pel menjador. El petit mirava de cridar l’atenció i el gran, impassible, se’l mirava amb condescendència. Com que hi havia més pastes que no pas coses a dir-nos, vaig provar d’estirar la conversa parlant dels fills, tema infal·lible, i vaig deixar-los anar, si fa no fa, aquesta burrada: –Quin bitxo està fet, aquest petit, i que seriós que és el gran! Els pares van mirar-me, van mig somriure, i van oferir-nos més cafè. Al cap d’una estona, els nanos, tips que no els féssim cas, van marxar cap a l’habitació. Va ser llavors que la mare va explicar-nos que feia dos anys, el fill petit, jugant amb un ganivet, mentre eren a taula, havia tret un ull a son germà, que feia molt poc que duia la pròtesi, i que era per això que el vèiem seriós. Sóc incapaç de recordar com va prosseguir aquella tarda, a casa els veïns. Sí que guardo, però, un afecte especial per aquell noi a qui no he tornat a veure des que vam marxar de Lliçà, ara fa vint anys. Perquè la desgràcia aliena, a còpia de transitar pels vorals de la repetició i el decòrum, deixa de ser fascinant i esdevé motiu de compassió i de tendresa.

Abans de la mar i les terres, i el cel que ho cobreix tot, era la mateixa en l’univers sencer la faç de la natura, que van anomenar caos, massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades. Cap Tità no donava encara llum al món, no renovava Febe els seus corns, ni en l’aire ambient era suspesa la terra, equilibrada pel seu propi pes, ni havia estès els seus braços Amfitrite pels llargs marges de les terres. I com allà hi havia terra alhora, i mar i aire, així era la terra inestable, innavegable l’ona, l’aire mancat de llum. A cap cosa no es mantenia la pròpia forma, i destorbava cadascuna les altres, perquè en un sol cos les fredes lluitaven amb les calentes, les humides amb les seques, les blanes amb les dures, les sense pes amb les que tenen pes.

Ovidi. Les Metamorfosis. Fundació Bernat Metge. Edicions 62
(trad. Adela Mª Trepat)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s