Un país de bars

–Bon dia, què li falta a aquest jove?
–Un tallat, si us plau.
–No, estos no son nazis, estos son franquistas, de Franco, españoles.
–Ya, pero… –ensenyant-li una fotografia–
–No, no, estos eran de Franco, que era un dictador que tuvimos y que ya hace tiempo que se murió, per sort! Justo ahora hace…
–Quaranta anys.
–Eso, cuarenta años! Oh, i encara hi ha gent que l’enyora! És que no saben res, vénen aquí i no els ensenyen res. Aquesta noia és marroquina, va a classes de català, però esclar, allà no els expliquen res. L’altra dia li parlava de Galícia i no sap on és!
–Dona, però del seu país sí que deu saber-ne coses, oi?
–Oh, potser sí, però d’Europa no en sap res de res. Li sona París, més o menys, però poca cosa més. A mi m’agrada molt llegir, sap? I ara estic llegint un llibre d’una noia catalana que va estar empresonada en un camp de concentració. Es veu que els pares eren rojos i fugien d’Espanya, quan la guerra civil. Just quan anaven a passar cap a França els van descobrir i els van matar a trets. La nena i son germà van sobreviure, però els van capturar i van portar-los a un camp de concentració, quan ella tenia set anys. I explica que li van caure les dents, i que no va tenir mai la regla. Es veu que això no ho va dir mai a ningú, fins que es va casar, que li ho va explicar al seu marit, perquè no podia tenir fills, esclar. Quan el marit ho va saber li va dir que havia d’explicar la seva història perquè tothom la conegués, que n’havia de fer un llibre. I com que ella no en sabia gaire, d’escriure, un capellà, que és parent del Doctor Morlans, la va ajudar i…
–Del Doctor Morlans, de Llinars?
–Sí, sí. Tot això ho vaig saber pel Cuní, que a mi no m’agrada gaire, perquè el trobo molt presumptuós, però me’l miro, i en un dels seus programes hi va portar aquesta noia, amb el capellà que l’ha ajudada a escriure el llibre. Miri, jo sóc creient, però no d’església. Quan el meu marit va estar ingressat a l’hospital, el mossèn anava a visitar-lo cada dia. Jo li deia que no li ho digués, que era mossèn, perquè el meu marit, que estava a cures pal·liatives, amb un càncer de gola i que gairebé no podia parlar, no els volia ni veure, el capellans. Però ell, el mossèn, hi anava. Es guardava la creu que duia penjada al coll, i només es deixava un crucifix petit, a la solapa, que el meu marit no podia veure perquè també s’hi veia molt poc. I ell li parlava, i el meu marit feia que si i que no, amb el cap, i passaven una estona cada dia.
–…
–Es que a mi m’agrada molt de llegir. Ara n’estic llegint un d’una noia marroquina que és molt bo. El meu avi també llegia molt. Era roig, i de vegades jo li agafava llibres que ell tenia amagats, perquè devien estar prohibits, i me’ls llegia. I tot això li ho explico en aquesta noia, perquè no sap res de res. Ja sé que es van fer bestieses en els dos bàndols, i que els rojos van matar capellans i cremar convents, però noi, es que en Franco les va fer molt grosses. I les monges, perquè jo vaig anar a escola de monges, també! Perquè jo sóc creient, però no de missa. Abans sí que hi anava, però ara, amb aquest capellà de l’Opus que ens han posat, no hi he tornat. Ja li vaig dir que tenia la mare malalta, i que l’havia de cuidar, que no podia anar a església, ni dissabte ni diumenge. I quan em veu, prou que m’ho diu: –fa dies que no la veig–. I jo li dic que la mare està molt malalta, i que ja vaig a missa a Llavaneres. Perquè “antes la obligación que la devoción”, oi que m’entén?
–I el llibre aquest de la noia catalana al camp de concentració, com es diu?
–Esperi, que ara no me’n recordo. Però si va a Granollers, en aquella botiga que hi ha al costat del mercat de San Carles, la que venen coses religioses, el trobarà.
–Vol dir la llibreria de la cantonada, en front del mercat?
–Sí, a la botiga que venen estampetes i coses d’aquestes. Ves, només el tenen allà, no el venen a les llibreries. Ai, el papa, ja cal que vigili. Un dia d’aquests li posaran una bomba o l’enverinaran, perquè no el volen aquest papa, els sembla massa modern.
–Això diuen. Fa pocs dies vaig llegir que hi ha un cercle de sis capellans que són els que…
–Li fan mobbing, no és diu així, ara?
–Sí, es diu així, però volia dir que són els únics que el defensen, una mena de cordó de seguretat que envolta la seva figura.
–Ah, i la resta, tots en contra.
–Això sembla.
–Home, és que això de la separació ho han de canviar. ¿Què n’has de fer, del marit, si no l’aguantes? ¿Seguir-hi com si res? Veu com ja faig bé, jo, de separar la fe de l’església. Nena, ¿cómo lo querían este café con Leche?
–Corto de café, con la leche caliente.
–És bona noia. Ara, li ho he d’ensenyar tot, perquè no saben res de res. I és que hi ha coses que les han de saber, perquè si no sabem d’on venim…
–No podem saber on anirem.
–Això dic jo, cal saber d’on venim per saber on anem, i no hi ha més. És així la vida.
–Què li dec?
–U amb vint, jove.

I fins aquí el tallat d’aquest matí. Diuen, amb to pejoratiu, que som un país de bars. Quina sort, penso jo, i quanta ignorància!