Un Ramon Llull de dimensions humanes

Diuen que entre els símptomes més evidents de l’adolescència, aquella malaltia que només es cura amb l’edat, hi ha el d’obeir el dictamen d’una personalitat que malda per refermar-se les vint-i-quatre hores del dia. Mancat d’entrenament, l’adolescent aprofita qualsevol ocasió per a plantar cara –és a dir, per a esvair dubtes i apaivagar temors–. L’adolescència és combat, un combat inoportú, desigual, contra tot i tothom, al carrer i al llit. I és rebel·lia, i transgressió; i l’aprenentatge diari que, tal vegada, no hi ha posicions inexpugnables. I necessitat d’emmirallar-se en cada espill, per a reconèixer-se, i per a saber-se un més. L’adolescent s’exercita, bat les ales, i en fer-ho, prou que ho sabem els adults, esvalota el niu –que ja comença a quedar-li escàs.

Però l’adolescència és, també, la descoberta de la intimitat, i és allà, lluny del soroll i l’exhibicionisme impúdic, per on els despunta, quan menys s’ho esperen, el dol per deixar enrere i haver d’abandonar definitivament la infància.

Que li ho preguntin, si no, a l’estudiant de 4t d’ESO –15 o 16 anys– que l’altre dia,  mentre els projectava una presentació sobre la vida de Ramon Llull, i després d’explicar-los que ho va deixar tot, família, amics i negocis, per anar a difondre arreu la seva obra, gairebé de forma involuntària, va demanar-me:

Se sap si Ramon Llull, entre viatge i viatge, quan tornava a Mallorca, anava a visitar la dona i els fills?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s