Diuen que entre els símptomes més evidents de l’adolescència, aquella malaltia que només es cura amb l’edat, hi ha el d’obeir el dictamen d’una personalitat que malda per refermar-se les vint-i-quatre hores del dia. Mancat d’entrenament, l’adolescent aprofita qualsevol ocasió per a plantar cara –és a dir, per a esvair dubtes i apaivagar temors–. L’adolescència és combat, un combat inoportú, desigual, contra tot i tothom, al carrer i al llit. I és rebel·lia, i transgressió; i l’aprenentatge diari que, tal vegada, no hi ha posicions inexpugnables. I necessitat d’emmirallar-se en cada espill, per a reconèixer-se, i per a saber-se un més. L’adolescent s’exercita, bat les ales, i en fer-ho, prou que ho sabem els adults, esvalota el niu –que ja comença a quedar-li escàs.
Però l’adolescència és, també, la descoberta de la intimitat, i és allà, lluny del soroll i l’exhibicionisme impúdic, per on els despunta, quan menys s’ho esperen, el dol per deixar enrere i haver d’abandonar definitivament la infància.
Que li ho preguntin, si no, a l’estudiant de 4t d’ESO –15 o 16 anys– que l’altre dia, mentre els projectava una presentació sobre la vida de Ramon Llull, i després d’explicar-los que ho va deixar tot, família, amics i negocis, per anar a difondre arreu la seva obra, gairebé de forma involuntària, va demanar-me:
–Se sap si Ramon Llull, entre viatge i viatge, quan tornava a Mallorca, anava a visitar la dona i els fills?
Restes d'inestabilitat 