D’acord, passa el temps, i cap filòsof no governa.
Però no hauríem de renunciar, encara.
Podríem fer-nos notar, sortir al carrer i cridar:
VOLEM QUE CADA AJUNTAMENT TINGUI EL SEU POETA.
No el volem pas per fer-ne l’alcalde,
que potser no cal. En faríem prou
de tenir-lo al capdavant
de la regidoria d’urbanisme.
De l’harmonia que els arquitectes sàpiguen donar a llurs construccions actuals i innovadores, el poeta n’heu la pròpia harmonia. Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres, és ensenyar al poeta d’ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té. Si l’arquitectura és una ordenació racional dels materials de construcció, la poesia, que és, segons nosaltres, la descoberta i la pràctica del real poètic, ha de tendir també a la perfecció. Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts, és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté.
*
No neguem pas la creació en arquitectura, ans bé la propugnem. Amb pedra, ferre i ciment pot aconseguir hom l’eurítmia que reclamen als poetes de tota jeia i tribu. Sempre, és clar, que l’arquitecte no sigui fantasista o fantasmàtic. O abstractista alienat. Als poetes, als músics, als plàstics, pot hom excusar-los o estimular-los. És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítmic. Un edifici acusa, per segles, l’obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció. No és aconsellable, ni bo, en arquitectura, fer provatures, talment com és permès, per experta tolerància, als altres artistes en llurs fetes i malifetes.
J. V. Foix. Mots i maons o cascú el seu
