Un qüestió personal (o l’única manera divertida d’escriure)

Gabriel Ferrater (GF): El vers és una estructura doble, tan diferent dels rodolins com de la prosa, que són estructures simples. La prosa es diferencia del vers perquè només té l’estructura sintàctica, i els rodolins […] se’n diferencien perquè només tenen l’estructura del tic-tac (el lector ho pot comprovar donant una ullada a qualsevol pàgina de Josep Maria de Sagarra, el més conegut fabricant de rodolins del país). El vers és fet de duplicitat, i és per això que l’escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.[1]

Josep Maria de Sagarra: Si jo he aconseguit una certa popularitat, em penso que la causa coincideix amb la manera com, des d’un bon principi, vaig enfocar el problema poètic. En el meu sistema, el poeta no feia res per dur el lector –o qui havia d’escoltar-lo– al seu terreny. No violentava ningú ni exigia cap exercici mental perquè se’l seguís. Feia tot el contrari: era ell qui anava cap al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer o de la dona de casa; i cercava, dient les coses en la forma més directa i amb el procediment més expeditiu, que el xoc de l’emoció i la comprensió íntegra es produïssin ràpidament. Si aquest era jo, i aquest vaig continuar essent, no penso haver obrat mai en estat de gràcia, ni per pura inspiració, d’acord amb la teoria de don Joan Maragall, sinó obeint un treball de selecció, una malícia i un ofici que, encara que s’obtinguin de vegades amb una màxima felicitat i sense esforç aparent, no deixen, però, d’existir i de contribuir a l’èxit d’un poema.[2]

GF: El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. […] Els que convé que no entenguin el poeta són […] la gent de ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i els trivialitzaran.[3]

En el fons, el que hi ha entre Ferrater i Sagarra en aquest diàleg fictici, si vostès volen, és una problema personal com tants n’hi ha entre figures del món literari. És a dir, una diferència irresoluble en la manera com uns i altres encaren les persones gramaticals –el Jo autor i el Tu lector– i que José Maria Valverde expressava en aquests termes:

Por lo que toca a Yo-Tú, si decimos, de acuerdo con la gramática, que Yo es la primera persona, además de cometer una grosería, nos engañamos, por lo que toca al lenguaje, porque la verdadera primera persona es Tú, en apelación al hablar, o incluso anteriormente, dirigiéndonos la palabra a nosotros mismos –se habla solo a alguien–; luego vendrá la mal llamada «tercera persona», pues, aunque sea persona, se la trata como cosa, como «el ausente».

José María Valverde. La literatura qué era i qué es. Montesinos

Pel que fa a la resta, Ferrater i Sagarra estarien totalment d’acord: escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.

 

[1] Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge. Quaderns Crema
[2] Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62
[3] Gabriel Ferrater. Foix i el seu temps. Quaderns Crema

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s