Una gàbia d’agapornis

Segons la piràmide de Maslow, la principal necessitat que mou l’ésser humà, un cop satisfetes les necessitats bàsiques de menjar, beure, dormir, i una vegada garantida la seguretat física, és la d’integrar-nos en un grup social, és a dir, formar part d’un col·lectiu i ésser reconeguts com a tals per la resta de membres d’aquest col·lectiu.

Podríem caure en la temptació de considerar que aquesta és la primera necessitat específicament humana, la que ens diferencia amb claredat de la resta d’éssers vius, però per poc que hi pensem ens n’adonarem que fins i tot els agapornis la pateixen, aquesta necessitat.

El fet és que tots, de manera voluntària o no, som susceptibles d’ésser integrats en un grup. Resulta extremadament senzill que qualsevol ens n’atribueixi un, com ara el dels gays, els independentistes o els antisistema. Agrupar les persones, esborrar individus, és còmode, permet homogeneïtzar-nos i reduir la nostra personalitat al tret principal que defineix el grup al qual suposadament pertanyem: tothom sap que els gays són promiscus i els agrada el festival d’Eurovisión,  els independentistes són demòcrates, i els antisistema duen pírcings i fumen porros. Establir grups ens estalvia l’esforç de pensar en les múltiples dimensions que hi ha en una mateixa persona; enquibir-hi individus esvaeix el temor d’afrontar que algú pugui viure, pensar i actuar ‘al marge de’, com si situar-se fora de les mètriques socials comunament acceptades fos atemptar la nostra seguretat física, aquella que la piràmide de Maslow situa com a segona necessitat de l’ésser humà.

Tot aquest preàmbul, ja em perdonaran, és només per denunciar que som fills d’una postmodernitat mal resolta; que, contràriament al que hom podria pensar, cada dia que passa tirem més de categories “normalitzadores”; que aquest món digital que entre tots anem vestint hi té molt a veure; que lluny d’aprofitar-ne la llibertat que augurava, hem tirat d’ofici i ens limitem a fer de taxonomistes ridículs; que no hem superat la por a l’autonomia del fragment; que ens fa molta mandra pensar.

De tot això, les empreses, els governs i els departaments de màrqueting en saben un pou. N’hi diuen segmentar, dividir la població en grups d’individus que comparteixen característiques, necessitats, hàbits de consum, per tal d’obtenir-ne uns determinats patrons de conducta. És gràcies a la segmentació que hem creat fantasies tan boniques com la de l’atenció personalitzada, que permet adequar el nostre TimeLine vital a la nostra identitat. Tot allò que rebem, en forma de recomanació o suggeriment, cada vegada que obrim el correu o entrem en una xarxa social, les lectures, els viatges, les notícies, les pel·lícules, la música, fins i tot les propostes d’amistat, ha estat perfectament dissenyat per ajustar-se als trets que configuren la nostra identitat. Una identitat que, no cal dir-ho, val tant com el valor del segment en què som enquadrats. Però no hi fa res, ans al contrari, és ben agradable ésser reconegut i tingut en compte.

Ho va dir Aristòtil, l’home és un zoon politikón, un animal polític, que creix i es desenvolupa, i ho fa de forma recíproca, envoltat de congèneres, en societat. De vegades, però, sembla que som més aviat dins una gàbia d’agapornis.

agapornis-personata

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s