En defensa de Madame Teste.

paulvalery

No sé quina va ser-ne la gènesi, però és probable que Paul Valéry s’adonés que Monsieur Teste era massa eteri, que precisava d’una corporeïtat que la sola expressió dels seus pensaments no l’hi conferia. Llavors, potser, va crear Madame Teste, el contrapunt ideal, algú que no precisa entendre les coses per a poder explicar-les:

Senyor i amic:

Us agraeixo la vostra tramesa i la carta que heu escrit a Monsieur Teste. Em sembla que l’ananàs i les confitures no han desplagut; estic segura que les cigarretes han agradat. Pel que fa a la carta, mentiria si us en digués la més petita cosa. L’he llegida al meu marit, i no l’he entesa gaire. Amb tot, us confesso que he experimentat una certa delectança. Les coses abstractes o massa elevades per a mi, no em molesta sentir-les: hi trobo un encís gairebé musical. Hi ha una bella part de l’ànima que pot gaudir sense comprendre, i que és gran en mi.

Després d’aquesta presentació podríem pensar que Madame Teste és la persona menys indicada per a descriure’ns una personalitat tan complexa com la del seu marit i, tanmateix, és qui més s’hi apropa, si més no, en la seva vesant “domèstica”:

Pot arribar a ser molt dur. No crec que ningú pugui ser-ho tant com ell. Amb un sol mot us fa miques l’esperit, i em sento com una peça esguerrada que el terrissaire llença a les deixalles. […] El seu somriure és un present misteriós i irresistible, la seva rara tendresa una rosa d’hivern. De tota manera, és impossible de preveure la seva facilitat i les seves violències. És debades que hom n’esperaria la rigor o el favor; amb la seva profunda distracció i amb l’ordre impenetrable dels pensaments, desbarata tots els càlculs ordinaris que fan els humans de la mena dels seus semblants. Els meus compliments, deferències, distraccions, petites faltes, no sé mai què obtindran de M. Teste.

A mida que avancem en la lectura ens adonem que allò que ha començat com la carta d’una dona abnegada, gairebé anul·lada, devota del seu espòs, esdevé alhora l’afirmació d’una complicitat extrema posada de manifest en la reciprocitat d’ambdós caràcters.

Vivim còmodament, cadascú en la seva absurditat, com peixos a l’aigua, i no ens adonem sinó per accident de totes les estupideses que conté l’existència d’una persona racional. […] Perdoneu que us escrigui sobre el meu pobre ésser, quan el que voleu és saber alguna cosa d’aquell que us interessa tan vivament. Però sóc més que un simple testimoni de la seva vida; en sóc una peça, com un òrgan, per bé que no essencial. […] Després de tot, estic ben contenta de no entendre’l massa, de no albirar gens ni mica cada dia, cada nit, cada moment pròxim del meu pas sobre la terra.

Una reciprocitat abstreta, que viu al marge del que estableixen les normes o els costums socials:

Les senyores de la meva edat, les amigues veritables o aparents, estan força sorpreses de veure’m acceptar –jo que semblo tan adient per a una existència com la seva, i una dona prou agradable, gens indigna d’una aventura comprensible i simple–, una posició, que elles de cap manera no es poden imaginar, en la vida d’un home així, la reputació d’extravagàncies del qual les sorprèn i escandalitza. Poc s’imaginen que el més petit endolciment del meu espòs és mil vegades més preciós que totes les moxaines dels seus. ¿Què és un amor que s’assembla i es repeteix, que ha perdut fa molt tot el que ve de la sorpresa, de l’inconegut, de l’impossible, tot el que fa que les carícies més petites siguin carregades de sentit, de riscs i de poders, que la substància d’una veu sigui l’únic nodriment de la nostra ànima, i que, en fi, totes les coses siguin més belles, més significatives, –més lluminoses o més sinistres–, segons l’únic pressentiment del que s’escau en una persona canviant que se’ns ha tornat misteriosament essencial?
        ¿Veieu, Amic, com no cal entendre en delícies per a desitjar separar-les de l’ansietat? Per molt càndida que sigui, bé m’adono del que perden les voluptuositats en ésser amansides i acomodades als costums domèstics.

Deia en començar que Paul Valéry va crear Madame Teste per tal d’apropar-nos M. Teste, de completar la seva figura i dibuixar-nos-en un perfil més enllà del que podríem traçar sota l’única i escassa llum que ofereixen els seus pensaments. Émilie Teste, a qui només coneixerem a partir d’aquesta carta, resulta una dona fascinant, d’una intel·ligència colpejada i colpidora. És també per necessitat que Paul Valéry ha de recórrer, en la mateixa carta, a la figura de M. l’abbé, per posar en boca d’un religiós l’expressió d’una esperança que Madame Teste no hauria gosat mai manifestar:

(Parlant de M. Teste) És una illa deserta, el seu cor… Tota l’extensió, tota l’energia del seu esperit, el circumden i el defensen; les seves pregoneses l’aïllen i el protegeixen de la veritat. Es vana d’ésser tot sol… Paciència, estimada Senyora. Potser un dia trobi alguna petja a la sorra… Quina terror més santa i benaurada, quin saludable ensurt, quan, gràcies a aquest pur vestigi de gràcia, s’adoni que la seva illa està misteriosament poblada!…

Sí, per descomptat, tota la glòria per a M. Teste, però potser va essent hora que ens recordem de la seva esposa!

(Nota final: en l’escriptura de Valéry tot dóna resposta a una necessitat, una lògica formal que deixa entreveure el seu gust per les matemàtiques. De vegades, però, les regles d’aquesta lògica ens són del tot desconegudes i, generòs, ens les ofereix traduïdes en una altra llengua que ens és més propera).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s