Jo sí que tinc por (i molta vergonya)

Corro el risc d’ésser pres per algú seriosament afectat d’un cosmopolitisme naïf, o d’un atac de bonisme d’esquerres, tan criticat arreu, algú que pensa que tot plegat és culpa dels europeus i dels nord-americans –malgrat que aquests, d’ençà que la crisi s’ha instal·lat a Europa, queden força exempts d’ésser responsables de res–; algú que opina que estem recollint els fruits d’una economia capitalista, immoral i insaciable, amb negocis tan lucratius com la venda d’armes. El que penso dels atemptats d’ahir a Brussel·les, no difereix en res del que pensava quan vaig escriure això. De fet, aquest post podria estalviar-me’l, però hi torno, perquè em bull la sang i per una mena de compromís moral amb mi mateix i amb allò que m’importa. Ho diré amb paraules d’un personatge de ficció:

En toda comunidad hay una clase de gente profundamente peligrosa para los demás. Y no me refiero a los criminales. Para ellos tenemos castigos.

Saul Bellow. Herzog

No, jo no sóc Brussel·les, ni els belgues són els meus germans o no ho són més que qualsevol altra víctima innocent. Els atemptats d’ahir són els mateixos –de fet, ja que ens agrada tant comptabilitzar-ho tot, són força més minsos quant a nombre de víctimes –, que qualsevol dels atemptats que omplen els nostres telenotícies cada migdia, des de fa una colla d’anys. Amb una diferència important: les d’aquests són víctimes anònimes que comptem a pes, que no tenien família, ni amics; ni passat, ni projectes de futur, perquè són “dels altres”. Abans d’agermanar-nos amb tanta facilitat, preguntem-nos què senten els afganesos, iraquians, sirians, turcs, israelians, palestins, … perquè només així serem capaços de començar a posar remei a tanta barbàrie.

No estem en guerra. Siguem seriosos, el dia que entrem en guerra, si mai passa, ho aniquilarem tot, els uns i els altres, que de mitjans no ens en falten. Parlar en termes de guerra només ajuda a engreixar l’odi i les ànsies de venjança. És per això que em treu de polleguera escoltar les declaracions dels mandataris europeus -per no parlar del que em produeix escoltar el que perboquen tertulians, comentaristes i presumptes periodistes, i de l’espai i la importància que els concedim– perquè les guerres, tal com afirmava Kapuscinski, comencen molt abans que no es llencin les primeres bombes, comencen amb el llenguatge de l’odi.

El món no viu un conflicte entre civilitzacions, ni una guerra entre occident i l’Islam. El món és molt més gran que no pas Europa, i l’Islam és present als cinc continents. On és la correlació ? Parlar de nacions, continents i civilitzacions amenaçades és fer-los la feina als partits d’ultradreta, que ja es postulen –un altre cop– com els únics i veritables defensors del model econòmic i social que ha de salvar Europa.

Contràriament al crit que ahir es va deixar sentir a les xarxes, i que suposadament havia d’enfortir la proclama de les nostres llibertats i el nostre sistema democràtic, “Jo que tinc por”. Tinc por d’una societat feble, que ha incubat individus com Donald Trump i que li posa altaveus perquè pugui arribar a disputar la presidència del país més poderós i influent del planeta. I encara tinc més por de pensar que pugui arribar a guanyar.

I no, jo tampoc no penso que hàgim de demanar perdó per ésser europeus, ni per viure en democràcia, tal com apuntava una altra piulada d’ahir al Twitter. És només que passo vergonya per com n’arribem a ésser, de curts de mires.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s