I vostè, Antoni Gaudí, quants títols diu que té?

Lola Anglada. Plaça Catalunya 1910

El fet d’haver-me suspès en l’assignatura de perspectiva no em va posar traves en l’execució dels meus dibuixos, sobretot en els de Barcelona vella, els qual m’han valgut lloances per la meva mestria en perspectiva. Ací podem ajuntar dues anècdotes: el nostre gran arquitecte Gaudí, en acabar els estudis l’any 1878, no obtingué el títol pel motiu de ser sempre suspès. Aleshores l’arquitecte Josep Fontserè, el qual havia guanyat el concurs públic per a l’execució de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella, i que tenia simpatia envers el jove Gaudí, va creure bé jugar una facècia per tal que el jove pogués guanyar el títol d’arquitecte, i li encarregà de fer el càlcul dels grans dipòsits d’aigua per a la Cascada Monumental. Feta la tasca, mestre Fontserè va presentar-ho com si fos fet per ell demanant l’opinió al catedràtic, el qual va acceptar-ho, i el jove Gaudí obtingué el títol d’arquitecte. Joan Fontserè continuà essent el protector de Gaudí.

            No oblidaré una altra anècdota, no menys curiosa. El nostre poeta Mossèn Cinto Verdaguer, quan era noi, a l’escola, el mestre no el comptava entre els alumnes primers, sinó que l’assenyalava com a incapacitat per als estudis i sovint li deia : «Sant Talòs, que en portaràs pocs de capellans a l’enterrament!». Recordem que Mossèn Cinto portava el cognom Santaló per part de mare.

Lola Anglada. Memòries. Diputació de Barcelona

Que els títols i les notes qualifiquen només un cert tipus d’aprenentatge i no la vàlua de la persona o l’estudiant, és quelcom prou sabut. Tanmateix, en seguim fent dogma de fe i de quina manera. Els estudiants universitaris ja no en fan prou amb un grau, els convé obtenir màsters i post-graus, i cursos d’especialització, i si pot ser, fer-los ben lluny d’aquí, perquè els kilòmetres de distància hi afegeixen un prestigi que no tenen els títols locals. La vida universitària esdevé una cursa per assolir el major nombre possible de certificats i diplomes. Tot plegat, i aquesta és forta, només de cara a poder optar a un contracte de treball que vagi més enllà de servir cafès o fer de caixer en un supermercat.

A mi, tot plegat, només em sembla la confessió desvergonyida d’un gran fracàs, social i educatiu. Admetre que ningú no surt prou preparat en acabar la universitat, que cal ampliar estudis per dominar la disciplina escollida, i que aquests estudis cal fer-los en altres universitats i centres educatius, d’aquí o d’arreu, és reconèixer la impossibilitat d’oferir als estudiants els coneixements que necessiten. Que, a més a més, aquesta necessitat només puguin satisfer-la els qui tenen mitjans per pagar-s’ho, és d’un classisme i una manca d’humanitat absoluts, a banda d’una estupidesa profunda socialment parlant.

La història és plena de genis i personalitats destacades que, tanmateix, van tenir dificultats a superar els estudis: Einstein, Leonardo, Verdi, Unamuno, Jobs, Churchill, Kubrick, Picasso, Darwin. No cauré en el parany d’emprar-los com a model a seguir, que no en són, ni en la ingenuïtat de pensar que la genialitat i el fracàs escolar van lligats de la mà –alguna cosa hem fet malament quan sabem més de les dificultats lectores d’Einstein, el més socorregut de tots els de la llista, que no pas de la teoria de la relativitat–. Penso, això sí,  que Gaudí, avui, hauria necessitat més d’una font monumental; i que el pobre mestre Fontserè s’hauria hagut d’esmerçar força més a tapar-li les vergonyes. De Mossèn Cinto, millor no en diré res: les fonts del seu protector són encara inesgotables.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s