És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:
–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.
L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:
El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.
Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.
Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.
No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.
El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.
L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:
Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.
Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.
Restes d'inestabilitat 